OROGRAFIA

Tinc un poema als núvols
i un altre arran de terra.

El primer m'acompanya,

el segon no em deserta.

Uns versos vora el mar

i alguns que encara esperen

a les places del món

i dels rius a la llera.

Quan hi moren els mots,

quan s'hi apropa tempesta,

arraulits sota els salzes

en congrien la pena.

Quan, però, hi torna el vent

de llevant a les eres,

a les coves i afraus,

nia als llavis, sens fressa,

el ritme secular,

la paraula valenta.

Per això us vinc amb romanços,

generoses deus fresques.

Tinc un poema als núvols

i un altre arran de terra.

Aquell m'és transparent,

aquest se'm perd per l'herba.

Uns versos van en metro

i, si un túnel travessen

del pensament més fosc,

la cobertura perden.

N'hi ha que volen pels àtics,

rememorant les guerres,

les cadenes trencades,

les gàbies obertes.

Del caminant perdut,

el rastre en ressegueixen,

i dels teseus que surten

del cul-de-sac perenne.

Per això us vinc amb romanços

que ragen, però que serven.

(El Bages, 22/VII/12)