03 de novembre 2012

DESAVES TOTA POR

Desaves tota por,
perquè el món se t'arbrés,
en desatès calaix.

(El Bages, 2/XI/12)

SOMNIPRESÈNCIA*

 On trobaràs un aire ple d'espores 
perquè en neixi un poema
tan vívid com les molses i falgueres
?

Qui sap si entre les branques
humides del vell bosc
que persevera i viu als teus insomnis
o en el delit urbà que t'aclapara.

Cartografies ço que s'esdevé
per entre l'àmbit nítid del matí,
quan les paraules clares et sorprenen
i et fan eixir d'inútils atzucacs.

Car no en tens jamai prou amb els oracles
ni amb cap d'aquells "anunciats prodigis
dels foscos taumaturgs i insignes
que no s'han acomplert",
com deia, aproximadament,
amb força i dol, el teu poeta.

Car si ara morien
il·lusions que encara no han nascut,
com creuríem la boira que s'estén
inopinadament
pels carrers estimats de la memòria
i ens acarona el cor i els mots
i els pensaments més íntims i les mans
?

On intuiràs la pau que deleraves
com a ciment propici
de l'estructura
interna dels versicles
?

Qui sap si a la immancable
i onírica i tenaç
ombra de tu mateix,
fidel a si mateixa,
i immarcible 
com sempiterna, desitjada flor
que t'ha donat i et donarà l'alè.

(El Bages, 2/XI/12)



* Neologisme que m'ha fet avinent en Raúl Pina, alumne de 2n d'ESO. Gràcies!


01 d’octubre 2012

LA LLERA


Còdols i plàncton,
llimacs,
iridiscències
en els racons més tràgics dels estanys
intensifiquen
les llurs
batalles primigènies
quan s'hi apropa la pluja desitjada
per l'arbreda perenne, impenetrable
i densa,
per tota salvatgina
mimetitzada
amb la policromia
d'aquesta
nostrada terra incandescent.

És en el fons dels dolls
freds i curulls
de vida que roman dellà dels segles,
subtreta al devenir del temps,
que els somnis ens arrelen
a aquest paisatge
que, sempiternament
i viva lluminós,
se'ns despulla prolífic per tants morts.

(1/X/12)

16 de setembre 2012

EFÍMER TU COM JO

 

 Dels teus records sobtats, fins ara inèdits,
que, enyoradís, revelo en blanc i negre;
de les teves suors d'obrer a preu fet;
d'aquells tramvies foscos que vas perdre;
de tot allò que et dec i no he sabut
ni sé pas si sabré com retornar-te
reconvertit en goig, en abraçada
(la tímida carícia posposada)
per al temps compartit que encara ens resta;
dels estius dels anys trenta a la Mar Bella
amb tendal de llençols i càntir ple
i l'olor de les mítiques sardines
que em pren dellà dels mots i m'interroga;
dels teus silencis greus i els teus discursos
familiars i llargs i clandestins,
d'on vaig aprendre el dol d'aquells anys tètrics;
de tot això i de més que no puc dir,
me'n guardo el teu perfil, quasi el dibuixo;
del teu carrer, des d'on ara et contemplo,
tan lent i fràgil, tan, tan dintre meu,
i tan efímer, pare, tu com jo.
 
(16/IX/12)

20 d’agost 2012

LANZAROTE



Trepitjo el malpaís,
terra negre magmàtic
 i vermell dessagnat,
perennement ferit per la calima
i l'oceà.

Quietud de la lava en el ponent
i dels pàmpols sagrats de vida extrema.

Quin somni horitzontal,
escassament poblat
per cactàcies crasses,
palmeres com dibuix inacabat
i volcans adormits en dolls de núvols!

(19/VIII/12)

25 de juliol 2012

SUBURBI



Llobatons d’un indret per descobrir,
n’apreníeu les lleis, els paradigmes.

Els cucs i les formigues
a tocar d’ull,
aleshores que els vespres
no tenien horari.

Enceníeu llumins de la ignorància
d’uns allunyats,
enigmàtics racons de la ciutat
on les places no són subsidiàries,
ni els infants s’esparveren
per l’udol de les fosques estructures.

Quan els matins d’estiu fugien
dels límits
d’una espatllada busca,
acumulàveu
uns tresors que romanen enterrats,
ho saps del cert,
al peu d’un arbre
que no tenia nom.

Quan les sirenes fosques dels vaixells
conquerien l’espai i el temps nocturns,
els somnis,
liquats,
tornaven a l’origen
i s’endinsaven
per entre les arrels de la memòria,
en blanc i negre.

Cadells sens brúixola ni nord,
innocents de les culpes que esperaven
en girar la primera cantonada,
us fèieu portaveus,
ho saps del cert,
d’indiscutides veus i tacticismes,


(25/VII/12)

JULIOL

La papallona,
sol de blat antic, cànon
de goig i mort.

(25/VII/12)

23 de juliol 2012

LAND ART

Roents, els tatuatges
et devoren la pell com un sarcòfag
quan s'estenen per somnis i vigílies,
per les cames          per les comes
i els colls                    i el coll
del paisatge fecund que m'interroga.

La nit
t'ha il·luminat
la pell,
t'ha enlluentit
la dermis
amb l'alfa i amb l'omega,
amb ulls d'ocell
i teranyines,
amb ratlles i espirals policromades,
amb oceàniques postes de sol
(la rauxa en greu combat amb la raó?),
com si la selva i la ciutat et fossin
un sol, paradoxal enigma.

El cos ja retornat
als orígens talàssics,
parpella endins
caminaves petjant
inabastables platges i daurades,
osmosi pueril,
en somni clos i puntillista,
d'una intangible,
allunyada de tot,
de si mateixa,
precartografiada Polinèsia.


(21/VII/12)

22 de juliol 2012

OROGRAFIA


Tinc un poema als núvols
i un altre arran de terra.

El primer m'acompanya,
el segon no em deserta.
Uns versos vora el mar
i alguns que encara esperen
a les places del món
i dels rius a la llera.
Quan hi moren els mots,
quan s'hi apropa tempesta,
arraulits sota els salzes
en congrien la pena.
Quan, però, hi torna el vent
de llevant a les eres,
a les coves i afraus,
nia als llavis, sens fressa,
el ritme secular,
la paraula valenta.


Per això us vinc amb romanços,
generoses deus fresques.

Tinc un poema als núvols
i un altre arran de terra.
Aquell m'és transparent,
aquest se'm perd per l'herba.
Uns versos van en metro
i, si un túnel travessen
del pensament més fosc,
la cobertura perden.
N'hi ha que volen pels àtics,
rememorant les guerres,
les cadenes trencades,
les gàbies obertes.
Del caminant perdut,
el rastre en ressegueixen,
i dels teseus que surten
del cul-de-sac perenne.


Per això us vinc amb romanços
que ragen, però que serven.


(El Bages, 22/VII/12)







15 de juliol 2012

VANITAS

¿Fou la llei de l'oferta del tedi i la demanda
qui us convocà anit, iterada litúrgia,
petons de nyigo-nyigo i màscares per rostre,
a la gèlida barra i muda d'aquell bar,
indiferents a allò que succeïa a fora
del vostre àmbit intacte, del vostre indret galdós?


Al·loglotes feliços, aborígens incògnites:
etílica barreja i fal·laç, epidèrmica,
amb l'únic horitzó d'un mar policromat
on les onades són de Coca-Cola i whisky,
i les gavines moren sota tants decibels,
simfonia trepant d'on neix immens mutisme.


Ni narradors, estèrils, ni tal sols narrataris
d'un conte que es dissol com els glaçons que minven,
mireu-vos el melic amb vana delectança,
que l'univers segueix sens cap llei de resposta.

(15/VII/12)

08 de juliol 2012

WORK IN PROGRESS


Com hi ha taurons que es mengen, encara nasciturus,
els fetus fraternals, mentre es moren de tedi
les bústies estèrils que ningú ja deleja
i els turistes se'n porten necròfiles imatges
dels cossos pompeians, tot oblidant ben prest
el vermell esclatant a què han donat l'esquena,
o verdegen silencis pertot arreu les tardes
en què la pluja escriu paisatges amazònics
a l'estómac de qui anhela ulls que ullprenen,
o s'emporten onades el terra, en nits de lluna
minvant, d'illes llunyanes que s'esborren del mapa;
així has dissipat el vel que t'amagava
tants misteris perennes i has creuat, ja ocell,
l'espill amb ales fermes, com hi ha taurons que endrapen,
insaciables, cecs, els ubèrrims demàs.

(8/VII/12)

06 de juliol 2012

OSTRACISME


Quan hi escriguis el nom,
amb lletra delerosa,
de qui hauràs bandejat
de la casa en penombra,
dels racons més ardents,
dels llibres i les pomes,
de la flaire del te,
dels llençols a deshora...

Quan jo m'hi reconegui
(un tros de terracota
retrobada a una riba
d'aquest mar que ens esgota
l'anhel de desitjar
o niu de les colobres
al cimal del Testaccio),
anys a venir, les hores
hauran esmicolat
les lletres que a l'aurora
assabories mítica-
ment, com qui s'ignora.

(6/VII/12)

26 de juny 2012

IMPROMPTU


No deturessis pas eixa lectura,
tu, torsimany hereu d'un llarg crepuscle,
de la ingent munió de gent que va
i ve i s'entrecreua pels carrers
traçats pel devessall d'antics designis.

Tu, en un juny qualsevol, a la terrassa
d'aquest cafè (l'spleen!), ja planejant
hiperbòlics futurs que se t'esmunyen
com el glaçó que a terra t'ha caigut
i es desfà lentament com diu que passa
(estius de ple migdia enllà del sol).

Mil rostres déjà-vu, mil mans diverses,
et narren l'horitzó d'aquella espera
des d'idiolectes críptics o sarcàstics.

I tu, l'observador, notari inepte,
voraç, amb l'ai al cor o pensarós,
a l'ampit abocat, ulls amatents,
de la "realitat" (que hom diu encara),
no abandonessis pas l'escriure tàcit
d'aquest arrodonir-se l'aventura.


(26/VI/12)

10 de juny 2012

[bunsáj]

Has decidit deixar aquesta vall de llàgrimes.

Rebel a qui volia amb cordills dissenyar-te,
predir el teu demà, has dit que prou, que acabes,
que no, renoi!, que no, que no vols limitar-te
a ser objecte bonic, a decorar la sala,
ni víctima, passiu, de qui es deleix podant-te.
Has triat el suïcidi, t'has empassat la saba,
vols retornar a la terra i abandonar ta esclava
condició, l'escassa torreta on et plantaven.

Així, tantost, ja lliure, el teu record restava,
preciosa silueta de tantes nits i tardes.

(10/VI/12)

05 de juny 2012

TIRALLONGA


 S’entrecreuen
i s’allunyen
per les places
les madures,
les previstes,
prematures
o tardanes,
poc curulles,
ben farcides
dels teus dubtes
i certeses
furibunds, les,
les occides,
les futures,
les versàtils
com la lluna.

S’entrellacen,
se t’ajunten
o es desfan
sens ventura
les paraules
que sutures
quan s’estripen
sens mesura
barrejades
o una a una,
tu, poeta
de les dunes,
poetessa
ben segura
tant del goig
de les fruites
ran de l’aigua
com de crues
consonàncies
que captures
(ço que passa
ran de runes
i el que mor
per fecundes
ribes verdes
on les fures
hi fan cau
i les fules
ombres clares
hi perduren
de ben lluny).

Inauguren
mons onírics,
tenen cura
de les fràgils
escultures,
de la flaire
de la pruna
i del mar
greu on suren
els vestigis
de les mudes
esperances
que s’allunyen
d’eixos àmbits
on les pures
formes tenen
formes nues.

Sempre així,
se’t despullen
les empíriques,
les tel·lúriques
(repeteixes,
insinues),
les paraules
benvingudes.


(5/VI/12)

27 de maig 2012

VIDA LÍQUIDA*

Que no t'hi aturis gaire,
que el tren parteix ben prest
i els somnis i els designis
i no hi ha massa temps
perquè res ara arreli
als esvorancs del temps.

Els perfums s'esvaeixen
abans que els assimilis
i el vi dels nous raïms
és vell abans que l'hagis.

La vida flueix líquida
per fredes canonades
i tu i jo també.

I
tu
i
jo
tan
bé?

M'encalces i t'encalço
en cursa sense alè.

(El Vallès Occidental, 26/V/12)

* Idees espigolades, amb permís, del llibre homònim (Liquid Life) de Zygmunt Bauman, en traducció italiana a Editori Laterza.

26 de maig 2012

IN HIC TEMPORE

És tan breu la rosella com el vent
que l'escapça i l'ofrena al terra ardent;
és lacònic l'adéu del sol ponent
(quan se'ns mor quina cosa n'heretem?)
com és buit el record de cada alè
de la nit si les hores són arenys.

(El Bages, 26/V/12)

TEORÈTICA

No recordes pas on,
llegires el següent:

"El poema, quan neix,
és possible que sigui transparent,
és a dir, que el llenguatge
no cridi l'atenció per si mateix;
o, per contra, opac
quan el significant és tan present
que deixa en segon pla
el riure, el plor i llur cos amatent.
N'hi ha, però, una altra via,
que és la del compromís, si el referent
s'amistança amb els mots
en uns versos translúcids, immanents".

I fas que sí, que gràcies,
i alces els ulls i veus
com vola una oreneta
(metàfora de res).

(El Bages, 26/V/12)

CIRCUMSTÀNCIA

Després de tot allò
i abans del que vindrà;
quan tot just intueixes
la penúltima allau;
al mig dels enderrocs
d'un futur esberlat;
aixeca el cap, esguarda'm,
fes-me avinent la mà!

(El Bages, 26/V/12)




19 de maig 2012

TALMENT

 Talment de rèptil,
n'amaga els teus instints
el neocòrtex.

Llisques, superb,
capteniment de Sàpiens,
ben perfumat.

Els teus cervells,
com capes geològiques
o còdex maies,

avui et permeten
continuar occint
i devorant

innocents preses
amb targeta de crèdit
i look ben cool.

(20/V/12)

01 de maig 2012

POÈMICA

Sigues símbol o icona
o perspicaç indici
de les hores més fredes,
dels somriures ficticis,
dels somnis ajornats
i dels camins més nítids!

Enlaira’t, ja bandera,
inesperat prodigi!

Sigues mot carnal, físic;
ressona en la buidor
i entre els vailets més tímids!

Fes-te escuma dels anys,
apropa’m els ulls mítics,
la mel que he delerat!

Explicita el més íntim!

(El Garraf, 1/V/12)

30 d’abril 2012

QUE M'ÉS I M'ERA

Des del fons d'aquest pou em ratifico
cap a la teva llum de tarda grega,
cap a la pell de la teva penombra,
cap a la mítica mar que ens espera
a la fi i a l'inici del silenci
més pur. Des d'aquest clot que m'és i m'era.

(30/IV/12)

22 d’abril 2012

ARA QUE POTS

Ara que pots renéixer en plenitud,
albirar un feix de llum sota la porta,
la clara silueta d'un dofí
trenant el dia perquè el sol d'agost;
avui que tot i res no es contraposen,
observes nuvolades, plenilunis,
i un rar amor envers les mans inhòspites.

Ara que vols renéixer en plenitud,
reprèn, corprès, l'adelerat camí,
d'oblits sabent-lo ordit cap al silenci.

(22/IV/12)


21 d’abril 2012

ENJÒLIT

Contemplant els pollancres vora el riu,
aleno aquesta llum indesxifrable.


(El Bages, 24/X/10)

03 d’abril 2012

INOPINADAMENT

Serà un sotrac que escapçarà columnes
 i arrels desniarà a les autopistes.

Vindrà de lluny, de segles oblidats,
dels ecos persistents i les cabòries,
de grafits i d’inèdits pergamins.

Serà un fort cop que esberlarà vitralls
a l’aire adust dels més gòtics silencis.

Mil gratacels trontollaran i encara.

Serà un avís, un dard al cor de plàstic
de Singapur, de Londres o Sâo Paolo.

S’esdevindrà l’oracle del poeta
(“Hoy sangran las estatuas mutiladas”*),
plourà interrogants de selva humida
i perviuran els mots, fossilitzats,
a la foscor palúdica del món.

(3/IV/12)


*Vers del llibre d’Enrique Badosa Mapa de Grecia (1979)

25 de març 2012

UN CERT DALÍ *




Tres copes, tres culleres, una taula,
una ombra que figura ser figura
present a qualsevulla vella faula.

Uns munts de silueta dolça, pura,
afirmen que la Terra encara bull,
malgrat que pocs ja hi vegin l’aventura.

Un enllosat tan lleu com ara un full:
tauler infinit per a jugar als escacs.
Darrera dels pujols se sent l’Escull.

I dues barques que han perdut els llacs
esdevenen desert en estellar-se.
Per dunes ens perdrem, de nits, amb fracs.

El món és axioma o una farsa?
Desenterrats camells entren a l’aula
i trenquen la pissarra en estimar-se.

A sobre d’una taula (o d’una maula?),
la fi d’aquells espectres qui detura?
I si cauen, amb l’última paraula?

(1995)

* Table solaire, 1936 (oli sobre fusta)

10 de març 2012

C-59

Metal·litzats i breus,
veloços, insolents,
esquincen faccions
al vidre somnolent
i fugen del matí
quan cerquen, cerquen què.

De l'autocar estant,
regust de boscos plens
i camps endormiscats
i mots de vells accents:
"On rau el paradigma
que m'ha de donar alè
si la pols s'ha fet riu
i el riu, el riu desert?".

(A les envistes de Caldes de Montbui, 10/III/12)


04 de març 2012

CLAVELL DE TOTES LES OLORS

Clavell de totes les olors
que t'ha corprès, sol de la nit,
i t'ha mostrat un nou camí.

Clavell de llum i de safrà,
de terra molla i persistents,
tornassolats colors del mar.

Clavell de càlides sentors
d'aquell esguard que has delejat
ençà dels somnis esquinçats.

(11/III/12)

PORTADA I CONTRAPORTADA DEL MEU LLIBRE DE POEMES, PUBLICAT RECENTMENT A L'EDITORIAL LA BUSCA.

EL PODEU TROBAR A LES LLIBRERIES CATALÒNIA I LA CENTRAL DEL RAVAL, DE BARCELONA, O DEMANAR-ME'L A MI MATEIX.

05 de febrer 2012

EMPORDANET



Llegeix aquest paisatge,
fes-ne teu l’alfabet.
La vall de gira-sols,
que es perd cap a ponent,
i els camps de blat de moro
et fan passar-hi lent.
Un  blau quasi impossible,
que adesiara veus,
solcat per quatre illots
amics dels més forts vents,
et diu en veu ben baixa
el seu preuat secret:
un desig de capvespre fulminant,
allunyat del soroll omnipresent.

(juliol de 2003)

01 de gener 2012

SATURNÀLIA

Hecatombe on cent bous no es sacrifiquen,
sinó milers d'udols de llop in piazza.

S'empassa l'Arno el foc i el justifica
per una lenta espera sine die.

Ignores com se senten les estàtues
quan l'aigua els mig esborra el greu perfil
en veure's reflectides entre els ponts.

Saps, però, del cert que mai no es repeteix
l'esclat d'estels en els miralls del riu.

Lapsus tempi: els petards a les entranyes
dels auguri ressonen i a les fosques
muntanyes que voregen eixa nit.

(Firenze / Siena, 2/I/12)
Llicència de Creative Commons
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-CompartirIgual 3.0 Espanya de Creative Commons