25 de juliol 2012

SUBURBI



Llobatons d’un indret per descobrir,
n’apreníeu les lleis, els paradigmes.

Els cucs i les formigues
a tocar d’ull,
aleshores que els vespres
no tenien horari.

Enceníeu llumins de la ignorància
d’uns allunyats,
enigmàtics racons de la ciutat
on les places no són subsidiàries,
ni els infants s’esparveren
per l’udol de les fosques estructures.

Quan els matins d’estiu fugien
dels límits
d’una espatllada busca,
acumulàveu
uns tresors que romanen enterrats,
ho saps del cert,
al peu d’un arbre
que no tenia nom.

Quan les sirenes fosques dels vaixells
conquerien l’espai i el temps nocturns,
els somnis,
liquats,
tornaven a l’origen
i s’endinsaven
per entre les arrels de la memòria,
en blanc i negre.

Cadells sens brúixola ni nord,
innocents de les culpes que esperaven
en girar la primera cantonada,
us fèieu portaveus,
ho saps del cert,
d’indiscutides veus i tacticismes,


(25/VII/12)

JULIOL

La papallona,
sol de blat antic, cànon
de goig i mort.

(25/VII/12)

23 de juliol 2012

LAND ART

Roents, els tatuatges
et devoren la pell com un sarcòfag
quan s'estenen per somnis i vigílies,
per les cames          per les comes
i els colls                    i el coll
del paisatge fecund que m'interroga.

La nit
t'ha il·luminat
la pell,
t'ha enlluentit
la dermis
amb l'alfa i amb l'omega,
amb ulls d'ocell
i teranyines,
amb ratlles i espirals policromades,
amb oceàniques postes de sol
(la rauxa en greu combat amb la raó?),
com si la selva i la ciutat et fossin
un sol, paradoxal enigma.

El cos ja retornat
als orígens talàssics,
parpella endins
caminaves petjant
inabastables platges i daurades,
osmosi pueril,
en somni clos i puntillista,
d'una intangible,
allunyada de tot,
de si mateixa,
precartografiada Polinèsia.


(21/VII/12)

22 de juliol 2012

OROGRAFIA


Tinc un poema als núvols
i un altre arran de terra.

El primer m'acompanya,
el segon no em deserta.
Uns versos vora el mar
i alguns que encara esperen
a les places del món
i dels rius a la llera.
Quan hi moren els mots,
quan s'hi apropa tempesta,
arraulits sota els salzes
en congrien la pena.
Quan, però, hi torna el vent
de llevant a les eres,
a les coves i afraus,
nia als llavis, sens fressa,
el ritme secular,
la paraula valenta.


Per això us vinc amb romanços,
generoses deus fresques.

Tinc un poema als núvols
i un altre arran de terra.
Aquell m'és transparent,
aquest se'm perd per l'herba.
Uns versos van en metro
i, si un túnel travessen
del pensament més fosc,
la cobertura perden.
N'hi ha que volen pels àtics,
rememorant les guerres,
les cadenes trencades,
les gàbies obertes.
Del caminant perdut,
el rastre en ressegueixen,
i dels teseus que surten
del cul-de-sac perenne.


Per això us vinc amb romanços
que ragen, però que serven.


(El Bages, 22/VII/12)







15 de juliol 2012

VANITAS

¿Fou la llei de l'oferta del tedi i la demanda
qui us convocà anit, iterada litúrgia,
petons de nyigo-nyigo i màscares per rostre,
a la gèlida barra i muda d'aquell bar,
indiferents a allò que succeïa a fora
del vostre àmbit intacte, del vostre indret galdós?


Al·loglotes feliços, aborígens incògnites:
etílica barreja i fal·laç, epidèrmica,
amb l'únic horitzó d'un mar policromat
on les onades són de Coca-Cola i whisky,
i les gavines moren sota tants decibels,
simfonia trepant d'on neix immens mutisme.


Ni narradors, estèrils, ni tal sols narrataris
d'un conte que es dissol com els glaçons que minven,
mireu-vos el melic amb vana delectança,
que l'univers segueix sens cap llei de resposta.

(15/VII/12)

08 de juliol 2012

WORK IN PROGRESS


Com hi ha taurons que es mengen, encara nasciturus,
els fetus fraternals, mentre es moren de tedi
les bústies estèrils que ningú ja deleja
i els turistes se'n porten necròfiles imatges
dels cossos pompeians, tot oblidant ben prest
el vermell esclatant a què han donat l'esquena,
o verdegen silencis pertot arreu les tardes
en què la pluja escriu paisatges amazònics
a l'estómac de qui anhela ulls que ullprenen,
o s'emporten onades el terra, en nits de lluna
minvant, d'illes llunyanes que s'esborren del mapa;
així has dissipat el vel que t'amagava
tants misteris perennes i has creuat, ja ocell,
l'espill amb ales fermes, com hi ha taurons que endrapen,
insaciables, cecs, els ubèrrims demàs.

(8/VII/12)

06 de juliol 2012

OSTRACISME


Quan hi escriguis el nom,
amb lletra delerosa,
de qui hauràs bandejat
de la casa en penombra,
dels racons més ardents,
dels llibres i les pomes,
de la flaire del te,
dels llençols a deshora...

Quan jo m'hi reconegui
(un tros de terracota
retrobada a una riba
d'aquest mar que ens esgota
l'anhel de desitjar
o niu de les colobres
al cimal del Testaccio),
anys a venir, les hores
hauran esmicolat
les lletres que a l'aurora
assabories mítica-
ment, com qui s'ignora.

(6/VII/12)
Llicència de Creative Commons
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-CompartirIgual 3.0 Espanya de Creative Commons