01 gener 2012

SATURNÀLIA

Hecatombe on cent bous no es sacrifiquen,
sinó milers d'udols de llop in piazza.

S'empassa l'Arno el foc i el justifica
per una lenta espera sine die.

Ignores com se senten les estàtues
quan l'aigua els mig esborra el greu perfil
en veure's reflectides entre els ponts.

Saps, però, del cert que mai no es repeteix
l'esclat d'estels en els miralls del riu.

Lapsus tempi: els petards a les entranyes
dels auguri ressonen i a les fosques
muntanyes que voregen eixa nit.

(Firenze / Siena, 2/I/12)

31 desembre 2011

Colors mig esborrats del segle XIII
encara fan olor de clara d'ou
i d'incertesa t'embriaguen ara.

Quins tons de Giotto al cel d'aquest matí,
insospitats i fràgils com un somni
de gòtiques sentors i petrarquistes!

(Arezzo, 31/XII/11)
D'entre la boira,
llunyans i metafísics
xiprers toscans.

Com d'àngels d'or
en blau quasi impossible,
percaces veus.

Rosades galtes
emmirallant l'aurora,
naixent del mar.

D'escuma i vent,
esguard que sempre fuig
carrers enllà.

E Botticelli
risveglia, adolescenti,
quei occhi tuoi.

(Firenze, 29/XII/11)

26 desembre 2011


De les gorges pregones dels teus ulls,
ressonen clares aigües certes nits.

Com voldria colgar-me, ardit d’anhel,
a la platja impossible dels adéus!

(26/XII/11)

10 desembre 2011


Un xic d'anacronisme, fins i tot,
s'escauria a l'agenda i als poemes.

Un cert estil barroc o noucentista
al caire d'arenosos decasíl·labs.

Aromes com d'església ben closa
o tacte d'escultura greu, carnal.

(El Bages, 10/XII/11)






PERSONAE*

No et conformessis pas
amb el pobre guió
que t'hen encolomat
dellà dels anys i el lloc.

Com màscara captiva
del somriure o el plany,
dels trets t'han esborrat
matissos importants
que et resten flor de vida
en un racó boirós.

Jamai no tinguis prou
amb el camí traçat
que t'han recomanat
amb massa fàcils mots.

Ni amb el teló de fons,
teixit de por i engany.

(El Bages, 10/XII/11)


* "Màscares", en llatí.

Com les marees, tu,
ombra de mi mateix,
que en el teu incessant
ball véns i vas i véns,
que no et detures mai,
i em deixes ben despert,
a punt d'estavellar-me
des d'un penyal del temps.

Com mòbil duna, tu,
reflex de tu mateix,
anònima petjada
que hi restes com si res.

(El Bages, 10/XII/11)









03 desembre 2011


La paraula més pura és el silenci
i no hi ha volta enrere quan et pren,
en la foscor més fonda o a ple dia,
car no en pots escapar si és cert que hi creies.

El silenci més dolç és aquell mot
de tots i de ningú, el somniat
(cremor de realitat) i encara mai no dit,
que en un racó reposa de la pensa,
i espera tempestats per a seduir-te.

(3/XII/11)

26 novembre 2011


L'avet que retallares ja ha crescut,
maldant per a heure formes primigènies.

Endormiscades i rares verdors
retornen a l'origen de tot foc.


(26/XI/11)

01 novembre 2011

“DESLLIURANT PRESÓ”

Doneu-me boscos i camins “profonds”
per a heure llum i renovat baptisme
de l’amiga fidel, la que no amaga
(poètica paraula, arrel ufana!)
tristeses, ni alegries, ni victòries
damunt de la gran guerra que aclapara.

“Presoner del silenci i la verdor”,
de la lleu tremolor que aquesta arbreda
bressola lentament enllà dels dies,
on la molsa i les fulles apaivaguen
tant de soroll i tanta veu tan vana,
tornaré a transitar pels versos clars
com pel sender que em mena a antigues fites
si és que em pren “dolç oblit de tot lo món”.

(La Fageda d’en Jordà, 1/XI/11)