11 de juliol 2015

La flaire de figueres fidedignes,
a l’ombra d’un passat passat a l’ombra,
t’apropa a antics capvespres innocents
   on romania tot,
    encara, en el misteri.

El foc cremava el blat sense ser foc,
encara, sinó espera
d’un prodigi d’arrel inexhaurible.


(El Bages, 11/VII/15)

24 d’agost 2013

MNEMOSINE


Com un miratge etern
llepat per la mar Jònica,
quan els núvols d’esborren,
entre un reguitzell d’illes,
n’hi veig la del retorn.


 Amb tot detall se’m mostra,
retall en el turquesa
surant fora del temps,
com un drac impossible
cap a una platja antiga,
sense nom, primigènia.

 Lentament, en llegeixo
la clara orografía
que llavors em sobtà,
on m’he mimetitzat
i tresco, indiferent
al cant que abarateix
l’anhel de plenitud.

 M’hi acomiado, que el vol
s’adreça al cel ciclàdic,
però el pensament roman
encara, quan la son,
entre els còdols salats
de l'illa del retorn.

 (…)

 Faré un viatge intern
perquè m’espera el sol
que quan es pon encén
el marbre i la memòria
de la porta de Naxos.

 (Grècia, 28/VIII/13)



 
 


31 de juliol 2013

FISIOLOGIA


La capa més antiga
del vell cervell que em mena
(mal que em pesi, herència
d’aquell ancestre rèptil)
 acumula sentors
de primitiva arrel
 que percebé l’infant
tot just quan s’encetava
la resseca tempesta
que enllestia l’estiu,
i serva la memòria
de cucs a frec de mà
i crueltat apresa,
de crits esparverats
quan les coses ja no,
de tot allò que els mots,
de molt més del que jo.

El còrtex que m’uneix
a aquesta sargantana
que prest s’escapoleix
acumula les flaires 
de vespres de tardor
i essències somniades
quan pels camins del món,
quan per aquell dolor.

Quan el sistema límbic
esdevé trobador
i escriu amb lletra gòtica
estímuls bioquímics,
se’m fa present la flor
que em diu de la llavor
i fa que m’arrossegui
pel sòl quan aquest sol.

(31/VII/13)







28 de juliol 2013

UN PAÍS DE POLÍGONS I ROTONDES

Un país de polígons i rotondes
i una esmolada fulla blau ardent
que retalla horitzons i adesiara
de nous atzars me'n crida al compliment.



(29/VII/13)

20 de juliol 2013

TU TRIES

Són tan flexibles
les canyes que aquest vent
ni se les mira.

La rigidesa
dels dies que s'empaiten
convoca feres,

(El Bages, 20/VII/13)

18 de juliol 2013

L’ÒNIX

Dellà del tel als ulls
de l’ònix dissecat dins la vitrina,
terrabastall estèpic i un esclat
del sol surant entre baobabs onírics.

Ençà del temps que servo entre la sorra
que porto als peus, als ulls i a les butxaques,
un innocent desig peripatètic
o un retornar, neòfit, a la cambra.

(18/VII/13)


12 de juny 2013

HAS DONAT TANTA VIDA


Has donat tanta vida que ara et resta
tota una llarga tarda amb el ganxet
teixint de lila els anys que se t'adormen
a la llum de vellut dels teus geranis.

Has donat tant d'escalf als que t'envolten,
com un ocell antic de blanques ales,
que els estalvis que tens són la tendresa
i les hores de feina sens descans.

A la llum de vellut dels teus geranis,
m'endormisco també quan em bressolen
els records que s'encarnen i reviuen
                  dins l'esclat gris blavenc
                                                                                         del teu tímid esguard.

                                                           (12/VI/13)

14 d’abril 2013

APERITIU

Pluja de flors
sobtada d'ametller
rau per l'abril.

Cada formiga,
un dia més i menys,
un somni incert.

(El Bages, 14/IV/13)

02 d’abril 2013

REQUIESCAT IN PACE


No ho veieu, quina gent,
quina ciutat, Maria?!

Us n'adoneu, del fet?
Tanca una llibreria
més que àvia, besàvia,
i ningú no s'indigna
tant com per fer escarni
(la forma d'estar al dia
i sortir als diaris)
i posar al punt de mira
(sempre educadament,
ho sabeu, i pacífica)
els amos de l'invent:
un cool bar de tapitas
(quina rima imperfecta,
per 'llò del bilingüisme!)
un McDonald's sarcàstic,
o potser una botiga
de roba adolescent.

Quina ciutat, Maria!

Per això vau lluitar,
tants van perdre-hi la vida?

Maria, quina gent
que alimenta amb els llibres
no pas preuats matins,
ni intrèpides fugides
cap a cap llibertat,
ni ja cap utopia
ans focs de Sant Joan!

Quin país suïcida!

(2/IV/13)




28 de març 2013

OBAGA


Des de Caldes d’Estrac distingeixo el contorn
del neozoic Mons Iovis, que de la mar reneix.

Una densa calitja
   esborra les distàncies.

Diàfanes onades 
 rutllen i perseveren.

Des d’un present hostil de dubtes i buidors,
de nou t’aclamo, pare, de bracet de les passes
lentes de qui per tu desaprèn tots els noms.
                                                     (El Maresme, 28/III/13)

 

02 de març 2013

DÍSTIC

Passen els anys, però la llum perdura.
S'hi apropa l'horitzó o se n'allunya?
 
(2/III/13)

 

10 de febrer 2013

PRÉLUDE À LA NUIT*

Les espases
d'horabaixa
com s'enfonsen
en la boira
més espessa
i les ales
com estripen
del silenci
més fecund.
 
(9/II/13)
 
 
 
* Tot gaudint en directe d'aquesta peça de Maurice Ravel per a piano a quatre mans, interpretada per l'Emili Brugalla i el Vesco Stambolov.

12 de gener 2013

IN MEMORIAM

Parlem de tu, però no pas amb pena.
Senzillament parlem de tu, de com
ens vas deixar, del sofriment lentíssim
que va anar marfonent-te, de les teves
coses, parlem i també dels teus gustos,
del que estimaves i el que no estimaves,
del que feies i deies i senties;
de tu parlem, però no pas amb pena.

I a poc a poc esdevindràs tan nostre
que no caldrà ni que parlem de tu
per recordar-te; a poc a poc seràs
un gest, un mot, un gust, una mirada
que flueix sense dir-lo ni pensar-lo.

(Miquel Martí i Pol)

03 de novembre 2012

DESAVES TOTA POR

Desaves tota por,
perquè el món se t'arbrés,
en desatès calaix.

(El Bages, 2/XI/12)

SOMNIPRESÈNCIA*

 On trobaràs un aire ple d'espores 
perquè en neixi un poema
tan vívid com les molses i falgueres
?

Qui sap si entre les branques
humides del vell bosc
que persevera i viu als teus insomnis
o en el delit urbà que t'aclapara.

Cartografies ço que s'esdevé
per entre l'àmbit nítid del matí,
quan les paraules clares et sorprenen
i et fan eixir d'inútils atzucacs.

Car no en tens jamai prou amb els oracles
ni amb cap d'aquells "anunciats prodigis
dels foscos taumaturgs i insignes
que no s'han acomplert",
com deia, aproximadament,
amb força i dol, el teu poeta.

Car si ara morien
il·lusions que encara no han nascut,
com creuríem la boira que s'estén
inopinadament
pels carrers estimats de la memòria
i ens acarona el cor i els mots
i els pensaments més íntims i les mans
?

On intuiràs la pau que deleraves
com a ciment propici
de l'estructura
interna dels versicles
?

Qui sap si a la immancable
i onírica i tenaç
ombra de tu mateix,
fidel a si mateixa,
i immarcible 
com sempiterna, desitjada flor
que t'ha donat i et donarà l'alè.

(El Bages, 2/XI/12)



* Neologisme que m'ha fet avinent en Raúl Pina, alumne de 2n d'ESO. Gràcies!


01 d’octubre 2012

LA LLERA


Còdols i plàncton,
llimacs,
iridiscències
en els racons més tràgics dels estanys
intensifiquen
les llurs
batalles primigènies
quan s'hi apropa la pluja desitjada
per l'arbreda perenne, impenetrable
i densa,
per tota salvatgina
mimetitzada
amb la policromia
d'aquesta
nostrada terra incandescent.

És en el fons dels dolls
freds i curulls
de vida que roman dellà dels segles,
subtreta al devenir del temps,
que els somnis ens arrelen
a aquest paisatge
que, sempiternament
i viva lluminós,
se'ns despulla prolífic per tants morts.

(1/X/12)

16 de setembre 2012

EFÍMER TU COM JO

 

 Dels teus records sobtats, fins ara inèdits,
que, enyoradís, revelo en blanc i negre;
de les teves suors d'obrer a preu fet;
d'aquells tramvies foscos que vas perdre;
de tot allò que et dec i no he sabut
ni sé pas si sabré com retornar-te
reconvertit en goig, en abraçada
(la tímida carícia posposada)
per al temps compartit que encara ens resta;
dels estius dels anys trenta a la Mar Bella
amb tendal de llençols i càntir ple
i l'olor de les mítiques sardines
que em pren dellà dels mots i m'interroga;
dels teus silencis greus i els teus discursos
familiars i llargs i clandestins,
d'on vaig aprendre el dol d'aquells anys tètrics;
de tot això i de més que no puc dir,
me'n guardo el teu perfil, quasi el dibuixo;
del teu carrer, des d'on ara et contemplo,
tan lent i fràgil, tan, tan dintre meu,
i tan efímer, pare, tu com jo.
 
(16/IX/12)

20 d’agost 2012

LANZAROTE



Trepitjo el malpaís,
terra negre magmàtic
 i vermell dessagnat,
perennement ferit per la calima
i l'oceà.

Quietud de la lava en el ponent
i dels pàmpols sagrats de vida extrema.

Quin somni horitzontal,
escassament poblat
per cactàcies crasses,
palmeres com dibuix inacabat
i volcans adormits en dolls de núvols!

(19/VIII/12)

25 de juliol 2012

SUBURBI



Llobatons d’un indret per descobrir,
n’apreníeu les lleis, els paradigmes.

Els cucs i les formigues
a tocar d’ull,
aleshores que els vespres
no tenien horari.

Enceníeu llumins de la ignorància
d’uns allunyats,
enigmàtics racons de la ciutat
on les places no són subsidiàries,
ni els infants s’esparveren
per l’udol de les fosques estructures.

Quan els matins d’estiu fugien
dels límits
d’una espatllada busca,
acumulàveu
uns tresors que romanen enterrats,
ho saps del cert,
al peu d’un arbre
que no tenia nom.

Quan les sirenes fosques dels vaixells
conquerien l’espai i el temps nocturns,
els somnis,
liquats,
tornaven a l’origen
i s’endinsaven
per entre les arrels de la memòria,
en blanc i negre.

Cadells sens brúixola ni nord,
innocents de les culpes que esperaven
en girar la primera cantonada,
us fèieu portaveus,
ho saps del cert,
d’indiscutides veus i tacticismes,


(25/VII/12)

JULIOL

La papallona,
sol de blat antic, cànon
de goig i mort.

(25/VII/12)
Llicència de Creative Commons
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-CompartirIgual 3.0 Espanya de Creative Commons