SATURNÀLIA

Hecatombe on cent bous no es sacrifiquen,
sinó milers d'udols de llop in piazza.

S'empassa l'Arno el foc i el justifica

per una lenta espera sine die.

Ignores com se senten les estàtues

quan l'aigua els mig esborra el greu perfil
en veure's reflectides entre els ponts.

Saps, però, del cert que mai no es repeteix

l'esclat d'estels en els miralls del riu.

Lapsus tempi: els petards a les entranyes
dels auguri ressonen i a les fosques
muntanyes que voregen eixa nit.

(Firenze / Siena, 2/I/12)

Colors mig esborrats del segle XIII

encara fan olor de clara d'ou

i d'incertesa t'embriaguen ara.

Quins tons de Giotto al cel d'aquest matí,

insospitats i fràgils com un somni

de gòtiques sentors i petrarquistes!

(Arezzo, 31/XII/11)

D'entre la boira,

llunyans i metafísics

xiprers toscans.

Com d'àngels d'or

en blau quasi impossible,

percaces veus.

Rosades galtes

emmirallant l'aurora,

naixent del mar.

D'escuma i vent,

esguard que sempre fuig

carrers enllà.

E Botticelli

risveglia, adolescenti,

quei occhi tuoi.

(Firenze, 29/XII/11)

De les gorges pregones dels teus ulls,

ressonen clares aigües certes nits.

Com voldria colgar-me, ardit d’anhel,

a la platja impossible dels adéus!

(26/XII/11)

Un xic d'anacronisme, fins i tot,

s'escauria a l'agenda i als poemes.

Un cert estil barroc o noucentista

al caire d'arenosos decasíl·labs.

Aromes com d'església ben closa

o tacte d'escultura greu, carnal.

(El Bages, 10/XII/11)

PERSONAE*

No et conformessis pas

amb el pobre guió

que t'hen encolomat

dellà dels anys i el lloc.

Com màscara captiva

del somriure o el plany,

dels trets t'han esborrat

matissos importants

que et resten flor de vida

en un racó boirós.

Jamai no tinguis prou

amb el camí traçat

que t'han recomanat

amb massa fàcils mots.

Ni amb el teló de fons,

teixit de por i engany.

(El Bages, 10/XII/11)

* "Màscares", en llatí.

Com les marees, tu,

ombra de mi mateix,

que en el teu incessant

ball véns i vas i véns,

que no et detures mai,

i em deixes ben despert,

a punt d'estavellar-me

des d'un penyal del temps.

Com mòbil duna, tu,

reflex de tu mateix,

anònima petjada

que hi restes com si res.

(El Bages, 10/XII/11)

La paraula més pura és el silenci

i no hi ha volta enrere quan et pren,

en la foscor més fonda o a ple dia,

car no en pots escapar si és cert que hi creies.

El silenci més dolç és aquell mot

de tots i de ningú, el somniat

(cremor de realitat) i encara mai no dit,

que en un racó reposa de la pensa,

i espera tempestats per a seduir-te.

(3/XII/11)

L'avet que retallares ja ha crescut,

maldant per a heure formes primigènies.

Endormiscades i rares verdors

retornen a l'origen de tot foc.

(26/XI/11)

“DESLLIURANT PRESÓ”

Doneu-me boscos i camins “profonds”

per a heure llum i renovat baptisme

de l’amiga fidel, la que no amaga

(poètica paraula, arrel ufana!)

tristeses, ni alegries, ni victòries

damunt de la gran guerra que aclapara.

“Presoner del silenci i la verdor”,

de la lleu tremolor que aquesta arbreda

bressola lentament enllà dels dies,

on la molsa i les fulles apaivaguen

tant de soroll i tanta veu tan vana,

tornaré a transitar pels versos clars

com pel sender que em mena a antigues fites

si és que em pren “dolç oblit de tot lo món”.

(La Fageda d’en Jordà, 1/XI/11)