31 de desembre 2011

PIGMENTS

Colors mig esborrats del segle XIII
encara fan olor de clara d'ou
i d'incertesa t'embriaguen ara.

Quins tons de Giotto al cel d'aquest matí,
insospitats i fràgils com un somni
de gòtiques sentors i petrarquistes!

(Arezzo, 31/XII/11)

D'ENTRE LA BOIRA

D'entre la boira,
llunyans i metafísics
xiprers toscans.

Com d'àngels d'or
en blau quasi impossible,
percaces veus.

Rosades galtes
emmirallant l'aurora
naixent del mar.

D'escuma i vent,
esguard que sempre fuig
carrers enllà.

E Botticelli
risveglia, adolescenti,
quei occhi tuoi.

(Firenze, 29/XII/11)

26 de desembre 2011

DE LES GORGES PREGONES DELS TEUS ULLS

De les gorges pregones dels teus ulls,
ressonen clares aigües certes nits.

Com voldria colgar-me, ardit d’anhel,
a la platja impossible dels adéus!

(26/XII/11)

10 de desembre 2011

UN XIC D'ANACRONISME

Un xic d'anacronisme, fins i tot,
s'escauria a l'agenda i als poemes.

Un cert estil barroc o noucentista
al caire d'arenosos decasíl·labs.

Aromes com d'església ben closa
o tacte d'escultura greu, carnal.

(El Bages, 10/XII/11)





PERSONAE*


No et conformessis pas
amb el pobre guió
que t'han encolomat
dellà dels anys i el lloc.

Com màscara captiva
del somriure o el plany,
dels trets t'han esborrat
matisos importants
que et resten flor de vida
en un racó boirós.

Jamai no tinguis prou
amb el camí traçat
que t'han recomanat
amb massa fàcils mots.

Ni amb el teló de fons,
teixit de por i engany.

(El Bages, 10/XII/11)


* "Màscares", en llatí.

COM LES MAREES, TU




Com les marees, tu,
ombra de mi mateix,
que en el teu incessant
ball véns i vas i véns,
que no et detures mai,
i em deixes ben despert,
a punt d'estavellar-me
des d'un penyal del temps.

Com mòbil duna, tu,
reflex de tu mateix,
anònima petjada
que hi restes com si res.

(El Bages, 10/XII/11)









03 de desembre 2011

LA PARAULA MÉS PURA ÉS EL SILENCI



La paraula més pura és el silenci
i no hi ha volta enrere quan et pren,
en la foscor més fonda o a ple dia,
car no en pots escapar si és cert que hi creies.

El silenci més dolç és aquell mot
de tots i de ningú, el somniat
(cremor de realitat) i encara mai no dit,
que en un racó reposa de la pensa,
i espera tempestats per a seduir-te.

(3/XII/11)

Llicència de Creative Commons
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-CompartirIgual 3.0 Espanya de Creative Commons