31 de desembre 2011

PIGMENTS

Colors mig esborrats del segle XIII
encara fan olor de clara d'ou
i d'incertesa t'embriaguen ara.

Quins tons de Giotto al cel d'aquest matí,
insospitats i fràgils com un somni
de gòtiques sentors i petrarquistes!

(Arezzo, 31/XII/11)

D'ENTRE LA BOIRA

D'entre la boira,
llunyans i metafísics
xiprers toscans.

Com d'àngels d'or
en blau quasi impossible,
percaces veus.

Rosades galtes
emmirallant l'aurora
naixent del mar.

D'escuma i vent,
esguard que sempre fuig
carrers enllà.

E Botticelli
risveglia, adolescenti,
quei occhi tuoi.

(Firenze, 29/XII/11)

26 de desembre 2011

DE LES GORGES PREGONES DELS TEUS ULLS

De les gorges pregones dels teus ulls,
ressonen clares aigües certes nits.

Com voldria colgar-me, ardit d’anhel,
a la platja impossible dels adéus!

(26/XII/11)

10 de desembre 2011

UN XIC D'ANACRONISME

Un xic d'anacronisme, fins i tot,
s'escauria a l'agenda i als poemes.

Un cert estil barroc o noucentista
al caire d'arenosos decasíl·labs.

Aromes com d'església ben closa
o tacte d'escultura greu, carnal.

(El Bages, 10/XII/11)





PERSONAE*


No et conformessis pas
amb el pobre guió
que t'han encolomat
dellà dels anys i el lloc.

Com màscara captiva
del somriure o el plany,
dels trets t'han esborrat
matisos importants
que et resten flor de vida
en un racó boirós.

Jamai no tinguis prou
amb el camí traçat
que t'han recomanat
amb massa fàcils mots.

Ni amb el teló de fons,
teixit de por i engany.

(El Bages, 10/XII/11)


* "Màscares", en llatí.

COM LES MAREES, TU




Com les marees, tu,
ombra de mi mateix,
que en el teu incessant
ball véns i vas i véns,
que no et detures mai,
i em deixes ben despert,
a punt d'estavellar-me
des d'un penyal del temps.

Com mòbil duna, tu,
reflex de tu mateix,
anònima petjada
que hi restes com si res.

(El Bages, 10/XII/11)









03 de desembre 2011

LA PARAULA MÉS PURA ÉS EL SILENCI



La paraula més pura és el silenci
i no hi ha volta enrere quan et pren,
en la foscor més fonda o a ple dia,
car no en pots escapar si és cert que hi creies.

El silenci més dolç és aquell mot
de tots i de ningú, el somniat
(cremor de realitat) i encara mai no dit,
que en un racó reposa de la pensa,
i espera tempestats per a seduir-te.

(3/XII/11)

26 de novembre 2011

L'AVET QUE RETALLARES


L'avet que retallares ja ha crescut,
maldant per a heure formes primigènies.

Endormiscades i rares verdors
retornen a l'origen de tot foc.

(26/XI/11)

01 de novembre 2011

“DESLLIURANT PRESÓ”


Doneu-me boscos i camins “profonds”
per a heure llum i renovat baptisme
de l’amiga fidel, la que no amaga
(poètica paraula, arrel ufana!)
tristeses, ni alegries, ni victòries
damunt de la gran guerra que aclapara.

“Presoner del silenci i la verdor”,
de la lleu tremolor que aquesta arbreda
bressola lentament enllà dels dies,
on la molsa i les fulles apaivaguen
tant de soroll i tanta veu tan vana,
tornaré a transitar pels versos clars
com pel sender que em mena a antigues fites
si és que em pren “dolç oblit de tot lo món”.

(La Fageda d’en Jordà, 1/XI/11)

30 d’octubre 2011

PENYORA


Les camises
de l’armari
que ordenaves
són penyora
d’un desori
com un xàfec
que ens sorprèn
al bell mig,
sens paraigua
ni cap ombra,
d’un oníric,
soliu parc.

Les camises
ben penjades
ara serven
les olors
inexactes
de la nit
intuïda
allà, al fons
d’un ful somni,
mentider.

(29/X/11)

16 d’octubre 2011

TORNES D'ENLLOC


Tornes d'enlloc i véns a aquest silenci
que esclata en mil fragments cada crepuscle.

Rere la llum penúltima intueixes
un horitzó de dunes i d'oblits.

(16/X/11)

23 d’agost 2011

QUADERN JÒNIC



PRÒLEG

Acords del cant sorrenc de les cigales
perforen l'aire eixut d'aquest migdia
granític com el terra que trepitges
i et mena a la claror de l'alta polis.

Si, extasiat, t'hi atures, somnolent,
el xerric, insistent, relligarà
una ombra pretèrita de tu,
versificant el roig salat de Knossos
(oh, mistèrics dofins interrogants!),
amb l'ara aquest d'un jo desencisat.

(Atenes)



α

D'onades tímides i boscos èpics,
vigilada entre boires per les aspres,
inhòspites muntanyes albaneses,
com un drac adormit, Corfú esperava.

(Corfú)


β

En qualsevol supermercat ho sents:
"epifania"*.
I tot esdevé més.
Aquesta mentidera transparència
t’apropa a les arrels de les arrels.

  (Corfú)

*επιφάνεια: superfície.

γ


 Quan no tens res a dir, quan els mots paguen
peatge i les idees alcen vol
del teu jardí de flors esponeroses,
t'hi resten restes dels penúltims ecos
de l'ensomni dels sons i dels sentits,
per a heure un bri del tu que projectares,
desert en el desert, a l'infinit.

(Paxos)


δ


Nit enllà,
vent diàfan


de xaloc!

Foc
sense
fre
dibuixa
serps
roents.

En una pira eterna, blanca de cendra, Albània.
               Nívia, com el nom amb què van batejar-la.


(Antipaxos)


ε
 
Com permeteu,
deesses de l'atzur,
més hecatombes?

Moren cent bous
quan, homèrica, l'alba
sotja aquest món.

Moren i no
són ja cap sacra ofrena
a cap altar,

sinó catàstrofe
quotidiana, hybris*
de tots plegats

contra la mare,
contra el ventre fecund
que ens serà estèril.

Per què heu permès,
divines d'aquest mar,
tanta misèria?


*βρις: desmesura, avarícia.

(Corfú)
 

ζ

Sigues el blau dels blaus, pregona hipnosi!
En renovada, ardent, metamorfosi,
dissol-te, transparent, en l’horitzó.
Si sempre has estat aigua, quina por?
 Retornaràs alguna matinada      
a port, còdol perfecte, amb una onada.

(Ítaca)


η

On rauen la beutat,
les mesures harmòniques?
Qui ens obre les finestres
i ens fa franques les portes?
Qui seu ara al pedrís
i veu passar les hores
congriant en silenci
noves idees fortes?
Qui salpa amb vela estesa
a l'illa delerosa
amb goig iniciàtic,
abans que aqueixa aurora,
la d'immortals hexàmetres,
estengui els dits de rosa?

(Corfú)


Θ

Sincrònics,
inopinadament,
s'espatllen, se'ns aturen.
Clepsidres o mecànics,
de sorra o digitals.
El temps no els acompanya,
car Cronos
no els és ja amic.
Les tres tocades?
Algú t'ho desmenteix.
Ni quarts,
ni res
de res.
I tots contents.
I tothom somrient.
Felicitat comprada amb
segons hipotecats.
Que les busques no busquen
precisió.
I ningú no els la dóna.
No pas
metòdic pas.
Ni les gotes s'escolen
amb un ritme constant.
Sempre anacrònics
(ai las, les paradoxes!),
alguna cosa amaguen,
quelcom
ens estalvien.
Ens velen
l’única veritat
que ens agermana,
diacrònicament,
tot al llarg de les hores.

(Sarandë, Albània)


ι

 


Libarem aquest vi frec a frec de la mar alterosa,
reescrivint-la amb el ritme perenne dels càntics aèdics. 

Sincopada, la dansa ens convida als paranys del capvespre
que ens acull, poderós, embriac ell també de l'aroma
escandida del pi que roman, ja retsina immanent,
en alegres ampolles, versicles sagrats d'hedonisme.


(Lefkada) 


κ

Conduint indolent cap a Salònica,
de la fosca sentor del pis ja buit
a la llum del que espera, omples buidors,
somnis i mobles trasllades, i oblits.

(Pobre metec, per fi me n'he adonat,
emboirat del metelmi i de l'ouzo,
que aquí mudances són “μεταφορά”! *
tal com el mar esdevé paradigma).

Pels hel·lènics carrers, per autopistes,
saps, epítom penúltim dels antics,
que cauen les columnes sense sostre
i que a hores d'ara els mots són virtuals
petjades a la platja sense veus.

Trasbalses els sentits amb cada tràfec.

*Transport, mudança.


λ  

Romandrà aquest moment a la memòria,
que et traeix tan sovint i t'arracona?

 Arrela intemporal arran d'onada,
mirall del verd grisenc, una olivera.
No et cal res més. Que vingui ara l'alada
nit i se te'n dugui amb ella, lenta,
amb un càlid oratge, sense barca!

(Ítaca)


μ

 S'acompleix la catarsi:
el pèlag clar com vi
es desvetlla escenari
i en si mateix és fi.

(Trajecte Ítaca-Patras)


 EPÍLEG

El cop és fort.
No en saps les conseqüències.
Ferit de mort
per la sobtada absència
de la sal dels illots,
de la verdor fonent-se
amb l'atzur sota el sol?
Per l’aparició
de fosques perifèries
on la ferralla sembla,
teleològic dol,
metàfora del segle?
Necessites ser Stendhal
per patir la bellesa
pregona, sens consol
ni esvanir-te a Florència,
desancorant a port
itaquès, sense fressa?

T'adorms.
No et cal ja cap espera
d'un inefable amor.

(Patras)

(Estiu del 2011)

18 d’agost 2011

ITINERARI

El mosquit que de l'Àfrica parteix,
reescrivint, mitològic, el trajecte
cap a Europa d'Europa llegendària,
l'insecte polissó d'un vol barat,
portador d'un nou virus epidèmic
al món primer, riquíssim i astorat,
l’espècimen minúscul que traspassa,
lliure a la fi, els pàrquings i els mercats,
i diposita els ous en el pollastre
groguenc, penjat, que, volta i volta, endrapa
l’intrèpid viatger que ja s'embarca
cap a aventures noves, solidàries,
dissenyades amb tot sota control,
i comença a sentir una lleu febrícula
tot just en el moment que diposita
en el concís viratge d'un mosquit
tropical, a la vora d'un poblat
(fotografia ètnica, penjada,
d'una paret, quan torni, del seu loft),
partícules infectes de saliva.

(En un punt inconcret, a uns 11000 metres d'altura, sobre el Mediterrari, 6/VIII/XI)

24 de juliol 2011

DICEBO

 Diré la llum cruel que té el rostoll
on s'amaguen colobres i ara tu
camines somnolent, improvisant
un escenari intens per al desig.

  Diré del ventijol allò que et diu
quan el silenci és dur: on rau, on nia
el tornaveu del llamp, dellà tempestes,
que amb foc forada els somnis i la nit.

Diré, insistent, que tot el que ja he dit
ha estat només el pròleg d'un albir.

(El Bages, 23/VII/11)


08 de juliol 2011

MIMÈTIC

Imites fil per randa els barbuts protes
dels anuncis de birra a la platgeta.

Pel·lícules de culte i festivals
a dojo per l’estiu: ei!, no fos cas
que perdessis el tren alternatiu.

Barret de quadres i ulleres de pasta
t’identifiquen entre la vulgar
gentada i t’assimilen als com tu.

Pendent de l’últim estri tecnològic,
afàsic al defora de la xarxa,
pantomim, ésser virtual seràs
quan els encara (compte!) per venir
de carca et titllaran i de retrògrad.

(8/VII/11)

26 de juny 2011

AQUESTA MAR TAN BLANA

Aquesta mar tan blana
t’emplena els dits
d’un ajornada ufana
d’antigues nits.

(…)

Quina tallada lluna
ara et segueix!
La rosa dins la duna,
lenta, floreix.

(26/VI/11)

09 de juny 2011

UN BÉ DE PÈTALS PÀL·LIDS

  Un bé de pètals pàl·lids
traçats al cel d'Amalfi
en màgics dies.         

Rara lletra de foc,
conviden els teus versos
a nove sendes.

Plegats, persistirem,
perduts potser per sempre,
en lliures fites.

Sotgem quin mar tan plàcid,
d'Arenys fins a les sorres,
roges, de Thira!

De nou, siau adéu
a un temps endormiscat!
Clavells s'obrien.

(9/VI/11)

23 de maig 2011

SOBTADAMENT

Sobtadament se’m mostra
el vol d’una gavina
un diumenge indolent
quan el sol ja declina
i creix la solitud
darrere les cortines
i als ascensors del món
i el capvespre s’aprima
dellà dels carrers foscos
que fan eixa quadrícula
i un altre cop l’albiro,
figura quasi mítica,
duent penjada al bec
coloma morta i grisa.

(23/V/11)

21 de maig 2011

SOLIU

Xiprer tot sol,
fileres de formigues,
vives roselles,

núvols darrers
envermellint-se i veus
sonant com ecos

d’un temps pretèrit,
del fons del rerefons
del teu paisatge,

ara d’absènci-
es enteranyinat.
Soliu xiprer.

(21/V/11)

24 d’abril 2011

PLANÚRIA





Amb aquest vent hel·lènic i aquests verds
que s'estenen pertot fins al Montgrí;
amb el foc tan antic de les roselles
incendiant el trànsit de les hores
que, impertorbables, resten amagades
als més llòbrecs racons de les masies.

I amb el pas obstinat
 d'una gòtica dansa
percudint a la nit: "Memento mori".

(El Baix Empordà, 24/IV/11)

06 de febrer 2011

HOMENATGE

A voltes, jo també martipolejo
i els versos ragen clars, però no pateixo
si em sorprèn una rima a mig camí
o en tu recer no troba allò que escric.

Sovint, em tanco amb pany i forrellat
a l'airejada cambra del poema,
on el verb m'il·lumina amb una extrema
claror de sol antic, divinitzat.

Voldria, de vegades, fer un incís
i seure, fill de Roda, en un pedrís.

(El Bages, 6/II/11)

AIXÍ DONCS

Així doncs, refarem camins de Creta
al bell mig del brogit de les rebaixes.
Salparem en vaixells de vela egea,
amb els ulls plens del goig d'aquella llum
que enlluernà Kavafis com onada
de desig que no troba rocs ni platja,
que aprenguérem creixent a un pis de barri,
capficats en lliçons en blanc i negre
(a cops de cops, sens brúixoles ni nord).
Com postmoderns Teseus, ja sense eufòria,
prendrem, dubtant, el fil d'una Ariadna
que ja tan sols deleja el vi de Bacus,
i eixirem d'atzucacs que a la pantalla
són breus somnis només, fules promeses.

Així doncs, menarem les nostres passes
cap al vast horitzó de la incertesa.

(El Bages, 6/II/11)

05 de febrer 2011

CALENDARI



Em desvetllo dimarts
i esmorzo, ja dijous,
les restes del dimecres
i del dilluns la son.

Revisc llunyes històries,
amb aires de diumenge, 
palpant la greu escorça
d'una altiva olivera.

M'intueixo divendres
que fuig de la rutina
i s'aboca, feliç,
a l'esclat d'un nou dia.

I m'adormo sabent,
quan arribo dissabte,
 que sóc el meu camí.
Desfaig l'antic bagatge

(7/II/11)



30 de gener 2011

L'OLOR DE CALIQUENYO

L'olor de caliquenyo
de l'avi, taciturn;
el brou a la cassola;
la por guanyant carrers;
els girs d'un temps novell
que et convocava ja...

I tantes flaires més,
i tants racons insòlits,
i tants vells laberints
que encara has d'esbrinar.

(29/I/11)

04 de gener 2011

QUAN EL POETA DEIXA UNA BROMERA

Quan el poeta deixa una bromera
escrita als oceans més insondables,
llavors manta gavines la segueixen
pel lliure atzur d'Homer cap a Sinera.

Quan les paraules sonen i ressonen
als atzucacs més foscos de la pensa,
aleshores et saps prenent les regnes
del cavall desbocat de l'enyorança.

Quan travesses ciutats imaginades
de la mà de llibrots inoblidables,
dessota les llambordes intueixes
les petjades subtils dels unicorns.

(...)

Fugir, saber fugir, fugir fugint
del risc antic de viure en la penombra.

A F.M.F

(4/I/11)


03 de gener 2011

POTSER TERGIVERSAT

La muntanya sagrada des de l'aire,
entre els núvols i l'ala tan brillant,
un altre déjà-vu per a oblidar
i reemprendre, potser tergiversat,
quan les fulles del temps s'hauran podrit
i un altre somni incert t'haurà cridat.

(Vol Barcelona-Venezia, 30/XII/10)

VIATGE D'HIVERN


Les màscares banals i el made in China
de Murano, enganyifa de turistes;
el Florian, perfum de moltes boires;
els concerts de Vivaldi, discutibles;
el laberint de calli i de canali
que et mena a un altre laberint, oníric;
les veus que et manquen quan el temps et crema;
les passes vers Le Fondamente, fosques;
l'ombra, ja cap al tard, de San Michele;
l'olor de pizza perseguint-te, antiga;
els pensament centrífugs, sempre omnívors;
les paraules cercant un nou refugi;
l'escriure que esdevé, per certs lingüistes,
un verb intransitiu ."Scusi, il conto" …

(Venezia, 31/XII/10)
Llicència de Creative Commons
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-CompartirIgual 3.0 Espanya de Creative Commons