El maig del 1968
(si encara ens és permès d'anomenar-lo),
la lluna encara era
el que ara encara és,
i ningú no l'havia
encara trepitjada.
Aliè, no sabies
les angoixes futures,
els vespres, les esperes, els designis,
les tasses de cafè tacant-te els somnis,
les illes com un núvol sense treva.
El maig aquell,
les llambordes del món deixaren lloc
al tímid marciment de flors utòpiques.
(17/V/97-8/VII/09)
(si encara ens és permès d'anomenar-lo),
la lluna encara era
el que ara encara és,
i ningú no l'havia
encara trepitjada.
Aliè, no sabies
les angoixes futures,
els vespres, les esperes, els designis,
les tasses de cafè tacant-te els somnis,
les illes com un núvol sense treva.
El maig aquell,
les llambordes del món deixaren lloc
al tímid marciment de flors utòpiques.
(17/V/97-8/VII/09)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada