Com un miratge etern
llepat per la mar Jònica,
quan els núvols s’esborren,
entre un reguitzell d’illes,
n’hi veig la del retorn.
surant fora del temps,
com un drac impossible
cap a una platja antiga,
sense nom, primigènia.
que llavors em sobtà,
on m’he mimetitzat
i tresco, indiferent
al cant que abarateix
l’anhel de plenitud.
però el pensament roman
encara, quan la son,
entre els còdols salats
de l'illa del retorn.
que quan es pon encén
el marbre i la memòria
de la porta de Naxos.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada