31 de juliol 2013

FISIOLOGIA


La capa més antiga
del vell cervell que em mena
(mal que em pesi, herència
d’aquell ancestre rèptil)
 acumula sentors
de primitiva arrel
 que percebé l’infant
tot just quan s’encetava
la resseca tempesta
que enllestia l’estiu,
i serva la memòria
de cucs a frec de mà
i crueltat apresa,
de crits esparverats
quan les coses ja no,
de tot allò que els mots,
de molt més del que jo.

El còrtex que m’uneix
a aquesta sargantana
que prest s’escapoleix
acumula les flaires 
de vespres de tardor
i essències somniades
quan pels camins del món,
quan per aquell dolor.

Quan el sistema límbic
esdevé trobador
i escriu amb lletra gòtica
estímuls bioquímics,
se’m fa present la flor
que em diu de la llavor
i fa que m’arrossegui
pel sòl quan aquest sol.

(31/VII/13)







3 comentaris:

ROSER ha dit...

m'agrada molt aquet poema amb data del meu aniversari.

Juli Trapero ha dit...

Llegint el poema em desperto de la meva complaença

Juli Trapero

Julio Trapero ha dit...

A poc a poc i en silenci em donaràs
una mica del teu temps d'enyorançes.
I duràs per sempre més un vestit
de records de vídua desconsolada.
Dins la memòria d'una tarda de desencisos
anirém mirant fotos d'ausents
de la mà.
Et dibuixaré quasi com em recordo ara
regalant-te un ram amb olor
a tendresa.

poema inacabat per a la mare

Llicència de Creative Commons
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-CompartirIgual 3.0 Espanya de Creative Commons