Et duc només una petita flor,
més blanca que aquests núvols que s'allunyen.
Prou sé que es marcirà, però no temis:
una altra creixerà en un altre indret,
qui sap si per les vores d'aquest temps
tan difícil de viure i d'esbrinar.
Et porto avui tan sols el seu perfum,
efímer com la pluja que vindrà.
(El Bages, diumenge de Pasqua, 11/IV/2004)
1 comentari:
Per mi, sempre ha estat un desafiament fer un comentari sobre un poema. Ja que crec que l’objectiu de la poesia –si és que hi ha cap– és combinar emoció i sentit creant un món paral•lel on podem intuir un món reial o un de millor, somniat, desitjat. I és aquí, en aquest món de conceptes, de metàfores que els poemes de l’Emili m’interpel•len. Connecten amb facetes meves que potser ni jo mateixa les coneixia. Em fan viatjar a llocs insòlits, a veure els angles de la boira o, fins i tot, a tallar la pròpia pluja. No sé si em porta a un realisme màgic o em creen “zones” de quimeres realistes cap a on vull viatjar. La qüestió més important per mi és que la seva poesia no m’és indiferent. M’atrapa.
Publica un comentari a l'entrada