La vella
llar de foc,
negra de
sutge i fel,
d'una
masia eterna
al punt
mig de l'hivern,
el fogar
abandonat
on la
brama nasqué
de
l'esclat de mil guerres,
on antics
xiuxiueigs
van
condemnar nissagues,
decapitaren
reis,
servava
encara cendres
de soca de xiprer
que
retallà el besavi
amb
destral sense llei.
Ventava
teranyina
la remor
de l'oreig
mentre un
gat hi rondava,
tot
encalçant el temps.
En pot
donar paraula
el més gran,
en Tonet,
que de
menut guaità
ombres de
dol i vent,
quan ja
ningú hi vivia,
silenci
ja silent
per
ombres i racons,
teulades
i parets.
Ventava
teranyina
la remor
de l'oreig
mentre un
rat hi rondava,
tot
rosegant el temps.
La llar,
vella de foc,
atresorava
veus
que, en
reguitzell de segles,
feren
relat ardent
de l'udol
d'unes urpes
quan
l'acarnissament
contra la
carn libèrrima,
contra el
pensar innocent.
Ventava
teranyina
la remor
de l'oreig
i un
ratpenat peixava
capvespres
indolents.
Dellà homòpters
vibraven
multiplicant
el temps
d'una
llarga corrua
de veus
que t'han permès
eixir del
greu silenci
amb mots
incandescents!
(El
Bages, 17/VII/17)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada