23 d’agost 2011

QUADERN JÒNIC



PRÒLEG

Acords del cant sorrenc de les cigales
perforen l'aire eixut d'aquest migdia
granític com el terra que trepitges
i et mena a la claror de l'alta polis.

Si, extasiat, t'hi atures, somnolent,
el xerric, insistent, relligarà
una ombra pretèrita de tu,
versificant el roig salat de Knossos
(oh, mistèrics dofins interrogants!),
amb l'ara aquest d'un jo desencisat.

(Atenes)



α

D'onades tímides i boscos èpics,
vigilada entre boires per les aspres,
inhòspites muntanyes albaneses,
com un drac adormit, Corfú esperava.

(Corfú)


β

En qualsevol supermercat ho sents:
"epifania"*.
I tot esdevé més.
Aquesta mentidera transparència
t’apropa a les arrels de les arrels.

  (Corfú)

*επιφάνεια: superfície.

γ


 Quan no tens res a dir, quan els mots paguen
peatge i les idees alcen vol
del teu jardí de flors esponeroses,
t'hi resten restes dels penúltims ecos
de l'ensomni dels sons i dels sentits,
per a heure un bri del tu que projectares,
desert en el desert, a l'infinit.

(Paxos)


δ


Nit enllà,
vent diàfan


de xaloc!

Foc
sense
fre
dibuixa
serps
roents.

En una pira eterna, blanca de cendra, Albània.
               Nívia, com el nom amb què van batejar-la.


(Antipaxos)


ε
 
Com permeteu,
deesses de l'atzur,
més hecatombes?

Moren cent bous
quan, homèrica, l'alba
sotja aquest món.

Moren i no
són ja cap sacra ofrena
a cap altar,

sinó catàstrofe
quotidiana, hybris*
de tots plegats

contra la mare,
contra el ventre fecund
que ens serà estèril.

Per què heu permès,
divines d'aquest mar,
tanta misèria?


*βρις: desmesura, avarícia.

(Corfú)
 

ζ

Sigues el blau dels blaus, pregona hipnosi!
En renovada, ardent, metamorfosi,
dissol-te, transparent, en l’horitzó.
Si sempre has estat aigua, quina por?
 Retornaràs alguna matinada      
a port, còdol perfecte, amb una onada.

(Ítaca)


η

On rauen la beutat,
les mesures harmòniques?
Qui ens obre les finestres
i ens fa franques les portes?
Qui seu ara al pedrís
i veu passar les hores
congriant en silenci
noves idees fortes?
Qui salpa amb vela estesa
a l'illa delerosa
amb goig iniciàtic,
abans que aqueixa aurora,
la d'immortals hexàmetres,
estengui els dits de rosa?

(Corfú)


Θ

Sincrònics,
inopinadament,
s'espatllen, se'ns aturen.
Clepsidres o mecànics,
de sorra o digitals.
El temps no els acompanya,
car Cronos
no els és ja amic.
Les tres tocades?
Algú t'ho desmenteix.
Ni quarts,
ni res
de res.
I tots contents.
I tothom somrient.
Felicitat comprada amb
segons hipotecats.
Que les busques no busquen
precisió.
I ningú no els la dóna.
No pas
metòdic pas.
Ni les gotes s'escolen
amb un ritme constant.
Sempre anacrònics
(ai las, les paradoxes!),
alguna cosa amaguen,
quelcom
ens estalvien.
Ens velen
l’única veritat
que ens agermana,
diacrònicament,
tot al llarg de les hores.

(Sarandë, Albània)


ι

 


Libarem aquest vi frec a frec de la mar alterosa,
reescrivint-la amb el ritme perenne dels càntics aèdics. 

Sincopada, la dansa ens convida als paranys del capvespre
que ens acull, poderós, embriac ell també de l'aroma
escandida del pi que roman, ja retsina immanent,
en alegres ampolles, versicles sagrats d'hedonisme.


(Lefkada) 


κ

Conduint indolent cap a Salònica,
de la fosca sentor del pis ja buit
a la llum del que espera, omples buidors,
somnis i mobles trasllades, i oblits.

(Pobre metec, per fi me n'he adonat,
emboirat del metelmi i de l'ouzo,
que aquí mudances són “μεταφορά”! *
tal com el mar esdevé paradigma).

Pels hel·lènics carrers, per autopistes,
saps, epítom penúltim dels antics,
que cauen les columnes sense sostre
i que a hores d'ara els mots són virtuals
petjades a la platja sense veus.

Trasbalses els sentits amb cada tràfec.

*Transport, mudança.


λ  

Romandrà aquest moment a la memòria,
que et traeix tan sovint i t'arracona?

 Arrela intemporal arran d'onada,
mirall del verd grisenc, una olivera.
No et cal res més. Que vingui ara l'alada
nit i se te'n dugui amb ella, lenta,
amb un càlid oratge, sense barca!

(Ítaca)


μ

 S'acompleix la catarsi:
el pèlag clar com vi
es desvetlla escenari
i en si mateix és fi.

(Trajecte Ítaca-Patras)


 EPÍLEG

El cop és fort.
No en saps les conseqüències.
Ferit de mort
per la sobtada absència
de la sal dels illots,
de la verdor fonent-se
amb l'atzur sota el sol?
Per l’aparició
de fosques perifèries
on la ferralla sembla,
teleològic dol,
metàfora del segle?
Necessites ser Stendhal
per patir la bellesa
pregona, sens consol
ni esvanir-te a Florència,
desancorant a port
itaquès, sense fressa?

T'adorms.
No et cal ja cap espera
d'un inefable amor.

(Patras)

(Estiu del 2011)

3 comentaris:

Andreu Cabré ha dit...

Aquesta recol.lecció de poemes està molt bé! M'agrada especialment el poema que comença "Retornaràs alguna matinada a port, còdol perfecte, amb una onada." Quina meravella!

Stefano Sanfilippo ha dit...

No hi ha com Grècia; és la nostra reserva secreta: imatges vives, perquè totalment nostres, que recuperem al fons d'un pou tan profund, dos mil anys, com generòs, quan se'l cuida.

Felicitats.

Policia del Col·legi ha dit...

M'agraden tots.H'o fas molt be!!

Llicència de Creative Commons
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-CompartirIgual 3.0 Espanya de Creative Commons