Retallo aquest paisatge en un nou vers,
finestral ara obert cap al capvespre.
Els núvols no són núvols si no hi ha
metafòric pinzell que hi pinti l’esma
de les hores que van vers el no-res.
Relligo aquesta arbreda a un decasíl·lab,
i esdevé ja record cercat pels límits,
pels marges necessaris del poema,
pel ritme mesurable de la pluja.
Refaig aquestes serres com si fossin
les paraules d’un vers que sempre hi torna.
(El Bages, 13/X/06)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada