Emili Trapero: poemes i altres escrits.

2012-01-01T22:50:00.003+01:00

SATURNÀLIA

Hecatombe on cent bous no es sacrifiquen,
sinó milers d'udols de llop in piazza.

S'empassa l'Arno el foc i el justifica

per una lenta espera sine die.

Ignores com se senten les estàtues

quan l'aigua els mig esborra el greu perfil
en veure's reflectides entre els ponts.

Saps, però, del cert que mai no es repeteix

l'esclat d'estels en els miralls del riu.

Lapsus tempi: els petards a les entranyes
dels auguri ressonen i a les fosques
muntanyes que voregen eixa nit.

(Firenze / Siena, 2/I/12)

2011-12-31T19:42:00.004+01:00

Colors mig esborrats del segle XIII

encara fan olor de clara d'ou

i d'incertesa t'embriaguen ara.

Quins tons de Giotto al cel d'aquest matí,

insospitats i fràgils com un somni

de gòtiques sentors i petrarquistes!

(Arezzo, 31/XII/11)

2011-12-31T19:27:00.001+01:00

D'entre la boira,

llunyans i metafísics

xiprers toscans.

Com d'àngels d'or

en blau quasi impossible,

percaces veus.

Rosades galtes

emmirallant l'aurora,

naixent del mar.

D'escuma i vent,

esguard que sempre fuig

carrers enllà.

E Botticelli

risveglia, adolescenti,

quei occhi tuoi.

(Firenze, 29/XII/11)

2011-12-26T19:46:00.002+01:00

De les gorges pregones dels teus ulls,

ressonen clares aigües certes nits.

Com voldria colgar-me, ardit d’anhel,

a la platja impossible dels adéus!

(26/XII/11)

2011-12-10T19:18:00.005+01:00

Un xic d'anacronisme, fins i tot,

s'escauria a l'agenda i als poemes.

Un cert estil barroc o noucentista

al caire d'arenosos decasíl·labs.

Aromes com d'església ben closa

o tacte d'escultura greu, carnal.

(El Bages, 10/XII/11)

2011-12-10T18:37:00.003+01:00

PERSONAE*

No et conformessis pas

amb el pobre guió

que t'hen encolomat

dellà dels anys i el lloc.

Com màscara captiva

del somriure o el plany,

dels trets t'han esborrat

matissos importants

que et resten flor de vida

en un racó boirós.

Jamai no tinguis prou

amb el camí traçat

que t'han recomanat

amb massa fàcils mots.

Ni amb el teló de fons,

teixit de por i engany.

(El Bages, 10/XII/11)

* "Màscares", en llatí.

2011-12-10T13:02:00.004+01:00

Com les marees, tu,

ombra de mi mateix,

que en el teu incessant

ball véns i vas i véns,

que no et detures mai,

i em deixes ben despert,

a punt d'estavellar-me

des d'un penyal del temps.

Com mòbil duna, tu,

reflex de tu mateix,

anònima petjada

que hi restes com si res.

(El Bages, 10/XII/11)

2011-12-03T09:40:00.010+01:00

La paraula més pura és el silenci

i no hi ha volta enrere quan et pren,

en la foscor més fonda o a ple dia,

car no en pots escapar si és cert que hi creies.

El silenci més dolç és aquell mot

de tots i de ningú, el somniat

(cremor de realitat) i encara mai no dit,

que en un racó reposa de la pensa,

i espera tempestats per a seduir-te.

(3/XII/11)

2011-11-26T11:47:00.004+01:00

L'avet que retallares ja ha crescut,

maldant per a heure formes primigènies.

Endormiscades i rares verdors

retornen a l'origen de tot foc.

(26/XI/11)

2011-11-01T18:52:00.008+01:00

“DESLLIURANT PRESÓ”

Doneu-me boscos i camins “profonds”

per a heure llum i renovat baptisme

de l’amiga fidel, la que no amaga

(poètica paraula, arrel ufana!)

tristeses, ni alegries, ni victòries

damunt de la gran guerra que aclapara.

“Presoner del silenci i la verdor”,

de la lleu tremolor que aquesta arbreda

bressola lentament enllà dels dies,

on la molsa i les fulles apaivaguen

tant de soroll i tanta veu tan vana,

tornaré a transitar pels versos clars

com pel sender que em mena a antigues fites

si és que em pren “dolç oblit de tot lo món”.

(La Fageda d’en Jordà, 1/XI/11)

2011-10-30T13:29:00.003+01:00

Les camises
de l’armari

que ordenaves

són penyora

d’un desori

com un xàfec

que ens sorprèn

al bell mig,

sens paraigua

ni cap ombra,

d’un oníric,

soliu parc.

Les camises

ben penjades

ara serven

les olors

inexactes

de la nit

intuïda

allà, al fons

d’un ful somni,

mentider.

(29/X/11)

2011-10-16T09:22:00.003+02:00

Tornes d'enlloc i véns a aquest silenci
que esclata en mil fragments cada crepuscle.

Rere la llum penúltima intueixes
un horitzó de dunes i d'oblits.

(16/X/11)

2011-08-23T10:15:00.014+02:00

QUADERN JÒNIC

PRÒLEG

Acords del cant sorrenc de les cigales
perforen l'aire eixut d'aquest migdia
granític com el terra que trepitges
i et mena a la claror de l'alta polis.

Si, extasiat, t'hi atures, somnolent,
el xerric, insistent, relligarà
una ombra pretèrita de tu,
versificant el roig salat de Knossos
(oh, mistèrics dofins interrogants!),
amb l'ara aquest d'un jo desencisat.

(Atenes)

D'onades tímides i boscos èpics,
vigilada entre boires per les aspres,
inhòspites muntanyes albaneses,
com un drac adormit, Corfú esperava.

(Corfú)

En qualsevol supermercat ho sents:
"epifania"*. I tot esdevé més.

Aquesta mentidera transparència

t’apropa a les arrels de les arrels.

(Corfú)

*επιφάνεια: superfície.

γ

Quan no tens res a dir, quan els mots paguen
peatge i les idees alcen vol
del teu jardí de flors esponeroses,
t'hi resten restes dels penúltims ecos
de l'ensomni dels sons i dels sentits,
per a heure un bri del tu que projectares,
desert en el desert, a l'infinit.

(Paxos)

Nit enllà. Est. Vent. Foc.
Sense fre. Roents. Serps.
Albània. Albània!

(Antipaxos)

Com permeteu,
deesses de l'atzur,
més hecatombes?

Moren cent bous
quan, homèrica, l'alba
sotja aquest món.

Moren i no
són ja cap sacra ofrena
a cap altar,

sinó catàstrofe
quotidiana, hybris*
de tots plegats

contra la mare,
contra el ventre fecund
que ens serà estèril.

Per què heu permès,
divines d'aquest mar,
tanta misèria?

*ὕβρις: desmesura, avarícia.

(Corfú)

Sigues el blau dels blaus, pregona hipnosi!
En renovada, ardent, metamorfosi,
dissol-te, transparent, en l’horitzó.
Si sempre has estat aigua, quina por?
Retornaràs alguna matinada
a port, còdol perfecte, amb una onada.

(Ítaca)

On rauen la beutat,
les mesures harmòniques?
Qui ens obre les finestres
i ens fa franques les portes?
Qui seu ara al pedrís
i veu passar les hores
congriant en silenci
noves idees fortes?
Qui salpa amb vela estesa
a l'illa delerosa
amb goig iniciàtic,
abans que aqueixa aurora,
la d'immortals hexàmetres,
estengui els dits de rosa?

(Corfú)

Sincrònics,
inopinadament,
s'espatllen, se'ns aturen.
Clepsidres o mecànics,
de sorra o digitals.
El temps no els acompanya,
car Cronos
no els és ja amic.
Les tres tocades?
Algú t'ho desmenteix.
Ni quarts,
ni res
de res.
I tots contents.
I tothom somrient.
Felicitat comprada amb
segons hipotecats.
Que les busques no busquen
precisió.
I ningú no els la dóna.

No pas

metòdic pas.
Ni les gotes s'escolen
amb un ritme constant.
Sempre anacrònics
(ai las, les paradoxes!),
alguna cosa amaguen,

quelcom

ens estalvien.
Ens velen
l’única veritat
que ens agermana,
diacrònicament,
tot al llarg de les hores.

(Sarandë, Albània)

Libarem aquest vi frec a frec de la mar alterosa,
reescrivint-la amb el ritme perenne dels càntics aèdics.

Sincopada, la dansa ens convida als paranys del capvespre
que ens acull, poderós, embriac ell també de retsina.

(Lefkada)

κ

Romandrà aquest moment a la memòria,
que et traeix tan sovint i t'arracona?

Arrela intemporal arran d'onada,
mirall d’un verd grisós, una olivera.
No et cal res més. Que vingui ara l'alada
nit i se te'n dugui amb ella, lenta,
amb un càlid oratge, sense barca!

(Ítaca)

S'acompleix la catarsi:

el pèlag clar com vi

es desvetlla escenari

i en si mateix és fi.

(Trajecte Ítaca-Patras)

EPÍLEG

El cop és fort.

No en saps les conseqüències.

Ferit de mort

per la sobtada absència

de la sal dels illots,

de la verdor fonent-se

amb l'atzur sota el sol?

Per l’aparició

de fosques perifèries

on la ferralla sembla,

teleològic dol,

metàfora del segle?

Necessites ser Stendhal

per patir la bellesa

pregona, sens consol

ni esvanir-te a Florència,

desancorant a port

itaquès, sense fressa?

T'adorms.

No et cal ja cap espera

d'un inefable amor.

(Patras)

(Estiu del 2011)

2011-08-18T23:12:00.004+02:00

El mosquit que de l'Àfrica parteix,

reescrivint, mitològic, el trajecte
cap a Europa d'Europa llegendària,
l'insecte polissó d'un vol barat,
portador d'un nou virus epidèmic
al mon primer, riquíssim i astorat,
l’espècimen minúscul que traspassa,
lliure a la fi, els pàrquings i els mercats,
i diposita els ous en el pollastre
groguenc, penjat, que, volta i volta, endrapa
l’intrèpid viatger que ja s'embarca
cap a aventures noves, solidàries,
dissenyades amb tot sota control,
i comença a sentir una lleu febrícula
tot just en el moment que diposita
en el concís viratge d'un mosquit
tropical, a la vora d'un poblat
(fotografia ètnica, penjada,
d'una paret, quan torni, del seu loft),
partícules infectes de saliva.

(En un punt inconcret, a uns 11000 metres d'altura, sobre el Mediterrari, 6/VIII/XI)

2011-07-24T10:23:00.004+02:00

DIXIT

Diré la llum cruel que té el rostoll

on s'amaguen colobres i ara tu

camines somnolent, improvisant

un escenari intens per al desig.

Diré del ventijol allò que et diu

quan el silenci és dur: on rau, on nia

el tornaveu del llamp, dellà tempestes,

que amb foc forada els somnis i la nit.

Diré, insistent, que tot el que ja he dit

ha estat només el pròleg d'un albir.

(El Bages, 23/VII/11)

2011-07-17T10:16:00.006+02:00

Προς τη Θεσσαλονίκη *

De la fosca sentor del pis ja buit

a la llum del que espera, omples buidors,

somnis i mobles trasllades, i oblits.

(Pobre metec, per fi se n'ha adonat,

emboirat de retsina i souvenirs,

que aquí mudances són “μεταφορά”! **

tal com el mar esdevé paradigma).

Pels hel·lènics carrers, per autopistes,

saps, epítom penúltim dels antics,

que cauen les columnes sense sostre

i que a hores d'ara els mots són virtuals

petjades a la platja sense veus.

Trasbalses els sentits amb cada tràfec.

(17/VII/11)

* CAP A SALÒNICA

** Metàfora.

2011-07-08T16:43:00.005+02:00

Imites fil per randa els barbuts protes

dels anuncis de birra a la platgeta.

Pel·lícules de culte i festivals

a dojo per l’estiu: ei!, no fos cas

que perdessis el tren alternatiu.

Barret de quadres i ulleres de pasta

t’identifiquen entre la vulgar

gentada i t’assimilen als com tu.

Pendent de l’últim estri tecnològic,

afàsic al defora de la xarxa,

mimètic, ésser virtual seràs

quan els encara (compte!) per venir

de carca et titllaran i de retrògrad.

(8/VII/11)

2011-06-26T10:30:00.003+02:00

Aquesta mar tan blana

t’emplena els dits

d’un ajornada ufana

d’antigues nits.

(…)

Quina tallada lluna

ara et segueix!

La rosa dins la duna,

lenta, floreix.

(26/VI/11)

2011-06-09T14:42:00.005+02:00

Un bé de pètals pàl·lids

traçats al cel d'Amalfi

en màgics dies.

Rara lletra de foc,

conviden els teus versos

a nous periples.

Plegats, persistirem,

perduts potser per sempre,

en lliures fites.

Sotgem quin mar tan plàcid,

d'Arenys fins a les sorres,

roges, de Thira!

De nou, siau adéu

a un temps endormiscat!

Clavells s'obrien.

(9/VI/11)

2011-05-23T08:02:00.006+02:00

Sobtadament se’m mostra

el vol d’una gavina

un diumenge indolent

quan el sol ja declina

i creix la solitud

darrere les cortines

i als ascensors del món

i el capvespre s’aprima

dellà dels carrers foscos

que fan eixa quadrícula

i un altre cop l’albiro,

figura quasi mítica,

duent penjada al bec

coloma morta i grisa.

(23/V/11)

2011-05-21T09:19:00.005+02:00

Xiprer tot sol,

fileres de formigues,

vives roselles,

núvols darrers

envermellint-se i veus

sonant com ecos

d’un temps pretèrit,

del fons del rerefons

del teu paisatge,

ara d’absènci-

es enteranyinat.

Soliu xiprer.

(21/V/11)

2011-04-24T16:32:00.010+02:00

Amb aquest vent hel·lènic i aquests verds

que s'estenen pertot fins al Montgrí;

amb el foc tan antic de les roselles

incendiant el trànsit de les hores

que, impertorbables, resten amagades

als racons més solius de les masies.

I amb el pas obstinat
d'una gòtica dansa

percudint a la nit: "Memento mori".

(El Baix Empordà, 24/IV/11)

2011-02-06T14:15:00.001+01:00

HOMENATGE

A voltes, jo també martipolejo

i els versos ragen clars, però no pateixo

si em sorprèn una rima a mig camí

o en tu recer no troba allò que escric.

Sovint, em tanco amb pany i forrellat

a l'airejada cambra del poema,

on el verb m'il·lumina amb una extrema

claror de sol antic, divinitzat.

Voldria, de vegades, fer un incís

i seure, fill de Roda, en un pedrís.

(El Bages, 6/II/11)

2011-02-06T14:05:00.002+01:00

Així doncs, refarem camins de Creta

al bell mig del brogit de les rebaixes.

Salparem en vaixells de vela egea,

amb els ulls plens del goig d'aquella llum

que enlluernà Kavafis com onada

de desig que no troba rocs ni platja,

que aprenguérem creixent a un pis de barri,

capficats en lliçons en blanc i negre

(a cops de cops, sens brúixoles ni nord).

Com postmoderns Teseus, ja sense eufòria,

prendrem, dubtant, el fil d'una Ariadna

que ja tan sols deleja el vi de Bacus,

i eixirem d'atzucacs que a la pantalla

són breus somnis només, fules promeses.

Així doncs, menarem les nostres passes

cap al vast horitzó de la incertesa.

(El Bages, 6/II/11)

2011-02-05T13:09:00.006+01:00

Em desvetllo dimarts

i esmorzo, ja dijous,

les restes del dimecres

i del dilluns la son.

Revisc llunyes històries,
amb aires de diumenge,
palpant la greu escorça

d'una altiva olivera.

M'intueixo divendres

que fuig de la rutina

i s'aboca, feliç,

a l'esclat d'un nou dia.

I m'adormo sabent,

quan arribo dissabte,

que sóc el meu camí.

Desfaig l'antic bagatge

(7/II/11)

2011-01-30T11:34:00.005+01:00

L'olor de caliquenyo

de l'avi, taciturn;

el brou a la cassola;

la por guanyant carrers;

els girs d'un temps novell

que et convocava ja...

I tantes flaires més,

i tants racons insòlits,

i tants vells laberints
que encara has d'esbrinar.

(29/I/11)

2011-01-04T09:59:00.007+01:00

Quan el poeta deixa una bromera

escrita als oceans més insondables,

llavors manta gavines la segueixen

pel lliure atzur d'Homer cap a Sinera.

Quan les paraules sonen i ressonen

als atzucacs més foscos de la pensa,

aleshores et saps prenent les regnes

del cavall desbocat de l'enyorança.

Quan travesses ciutats imaginades

de la mà de llibrots inoblidables,

dessota les llambordes intueixes

les petjades subtils dels unicorns.

(...)

Fugir, saber fugir, fugir fugint

del risc antic de viure en la penombra.

A F.M.F

(4/I/11)

2011-01-03T12:00:00.008+01:00

La muntanya sagrada des de l'aire,

entre els núvols i l'ala tan brillant,

un altre déjà-vu per a oblidar

i reemprendre, potser tergiversat,

quan les fulles del temps s'hauran podrit

i un altre somni incert t'haurà cridat.

(Venezia, tot esperant que comenci un concert de música barroca). (30/XII/10)

2011-01-03T11:57:00.007+01:00

Les màscares banals i el made in China

de Murano, enganyifa de turistes;

el Florian, perfum de moltes boires;

els concerts de Vivaldi, discutibles;

el laberint de calli i de canali

que et mena a un altre laberint, oníric;

les veus que et manquen quan el temps et crema;

les passes vers Le Fondamente, fosques;

l'ombra, ja cap al tard, de San Michele;

l'olor de pizza perseguint-te, antiga;

els pensament centrífugs, sempre omnívors;

les paraules cercant un nou refugi;

l'escriure que esdevé, per certs lingüistes,

un verb intransitiu ."Scusi, il conto" …

(Venezia, 31/XII/10)

2010-12-17T17:44:00.003+01:00

RETÍCULA

T'imagino sovint

enllà de la pantalla

(qui diu que avui ens apropa

a un món sense ignorància?),

quan la nit ens és cau,

surant-hi com onada

perduda en la tempesta,

cercant-hi amb delectança

allò més fugisser

(alguna veu companya,

algun rostre avinent).

I m'imagino encara

fugint de qui sap què,

pensant-te en la distància,

trescant un temps absurd,

presoner d'una xarxa

que comparteixo amb tu,

malgrat el que ens separa,

malgrat els dies buits

i el pes de l'enyorança.

(17/XII/10)

2010-12-06T08:59:00.004+01:00

Per una nit romana

o un bosc a Massachusetts;

per un perdre's, incerts,

pel clar brogit febrós,

antic, de la medina,

quan el capvespre pren

el cel del teu Marràqueix,

blavenc cap al desert,

vermell vers Essaouira.

Per un foc de Sant Joan

que cremi com Florència,

mentre tresquem, enjòlits,

un altre laberint.

(6/XII/10)

2010-11-19T17:11:00.004+01:00

EIX AMPLE

Les illes d'edificis com illots

surant a la deriva d'aquest temps.

En un mar de naufragis, novament,

orfe de qualsevulla Itaca ardent.

Llançat a l'aventura sense ormeig,

t'espera alguna platja, algun indret?

Carrers quadriculats, ressò del vent,

fragments d'una odissea previsible,

etapes d'un camí que et defineix.

(19/XI/10)

2010-11-13T21:13:00.007+01:00

ENJÒLIT

Contemplant els pollancres vora el riu,

aleno aquesta llum indesxifrable.

(El Bages, 24/X/10)

2010-11-10T14:47:00.006+01:00

De sobte, el vent

llepava les llambordes

d'un dia incert.

Fulles cruixents

dels plàtans voleiaven

cap al no-res.

(10/XI/10)

2010-11-06T12:47:00.005+01:00

DÉJÀ-VU

Després d'un grapat anys, tornar-hi et fa

reescriure aquell poema que et va doldre:

“Hassan II pertot arreu i un nen
que es mira amb avidesa
les restes del teu plat a una terrassa.
Entre el brogit del trànsit sents la crida
del minaret, i sents com se't desfan
imatges que abans creies
eternes com la mel dels ulls que enyores”.

Avui, però, amb les maletes buides,

del desert una rosa has somniat

color talment de nou d'un bell esguard

a propòsit del qual ja qualsevol

silenci es caragola en si mateix.

(agost/93-novembre/10)

2010-11-06T12:35:00.000+01:00

Anch'io cercavo

(o ceco o illuso?).

Ma forse un intruso

se niente trovavo.

(octubre/95)

2010-11-05T16:22:00.003+01:00

La taula és buida quan el sol concreta

els perfils més aguts de la ciutat.

Encara hi ha un espai perquè tu l'omplis

d'interrogants, de somnis i de fets.

El full en blanc reposa, intacte,

tot esperant que algú hi escrigui

l'estrat, potser, d'un altre palimpsest.

(5/XI/10)

2010-10-31T22:53:00.006+01:00

Imaginem, per cas,

que tanquessis finestres

a qualsevol matí,

a qualsevulla espera.

Imaginem, per contra,

que una altra primavera

et sorprengués de cop

o una altra corda tensa

t'alliberés del fons

d'un laberint un vespre.

Imaginem, si ho vols,

que mires cap enrere

i et veus a tu mateix

enllà d'una foguera

de nit de Sant Joan

brodant una quimera.

(31/X/10)

2010-10-23T17:42:00.003+02:00

Ara dibuixaré

tan sols dues tassetes

tacades de cafè,

i encara un pot de mel

que encara espera.

(La Plana, 23/X/10)

2010-10-23T17:40:00.001+02:00

FOTOGRAFIA

Imatge congelada d'un instant

precís com el safir, inesborrable:

les branques tardorenques d'aquest bosc

amb l'olor que coneixes i que et pren,

amb un aproximat, terrible deix

de poema francès i vuitcentista.

Sedimentats records que et fan ofrena

d'un temps i d'un espai versificats.

(La Plana, 23/X/10)

2010-10-23T17:31:00.007+02:00

CANÇONETA

Puix que la busca
talla la festa
fins que t'ofusca,
alça la testa!

Mor-te de móres,
omple't el pap;
tasta les hores,
no en deixis cap.

Compta les llunes,
descompta'n sols;
supera dunes,
segueix cargols.

Basteix poemes
de llum vestits,
ormeja semes
tot surant nits.

(La Plana, 23/X/10)

2010-10-23T17:29:00.004+02:00

FRAGMENTS

Trepitges un pradell amb pas irònic
i et rius de tu mateix si t'hi emmiralles.
La boira s'esvaneix cap a un silenci
interrogant i fràgil. I t'hi enfonses.

(La Plana, 23/X/10)

2010-10-19T12:05:00.001+02:00

Maduren nou llimones al balcó,

i els somnis moren als racons insomnes.

Al cactus ja li manquen els deserts,

i a tu, de nou, paraules que et deserten.

La clara buguenvíl·lea floreix,

i el dia es va apagant sense cap esma.

(19/X/10)

2010-09-27T18:27:00.004+02:00

Com la baba, talment, d'un cuc de seda,

se't desvetlla avui el mar de Barcelona

fil

tren-

ca-

dís.

El blau es precipita, platejant-se,

cap al pou dels teus ulls, i és un desori.

Com el rastre imprecís de nits difuses,

se t'adorm el matí sense frisança,

(27/IX/10)

2010-08-27T14:15:00.009+02:00

Antigues oliveres d'Ullastret
i pins malgrat la tramuntana alçats,
m'exhorteu a una certa plenitud,

però no a la plenitud de cap certesa.

Els núvols ara hi passen lentament
i els crits de les cigales repeteixen
estius colrats de Creta i de Pompeia,
anhels d'inèdits, intuïts projectes.

Per la mítica plana empordanesa,
se'm perd el pensament cap al zenit.

(El Baix Empordà, 27/VIII/10)

2010-08-17T15:41:00.006+02:00

Reviure a la ciutat

la flaire de la menta,

sucosa, conquerint,

als espais de la sesta,

la frescor dels coixins,

o el vent d'aquells capvespres.

Somniar, prou il·lús,

un horitzó d'intenses

perspectives, de lliures

espais per a la pensa.

Refer, ben lluny d'estius,

camins de flaire verda,

antiga, penetrant

els racons de la teva

rutina, entre el brogit

i el foc d'aquesta espera.

(17/VIII/10)

2010-08-13T13:38:00.009+02:00

NO-LLOC

Atzucacs, ziga-zagues i revolts

als circuits insondables del cervell.

Migdiada del món pels passadissos

asèptics, repetits, de la memòria.

Imatges, veus, olors, sabors i pells

s'entortolliguen, llana de catifa,

als càntics africans de la canícula.

La sorra del rellotge refà dunes,

nòmades horitzons per a un futur

allunyat del Magrib, que sempre et crida.

Lleuger d'antics bagatges, ja sabràs

de pesants enyorances deslliurar-te?

Quan una veu metàl·lica anunciï

el teu vol i et desvetlli, iconoclasta

(anhel de fulles mortes als freds parcs),

et sabràs, amazic, rebatejat.

(13/VIII/10)

2010-08-12T08:58:00.005+02:00

TRAJECTE

Del Tubkal a l'Atlàntic, quin desfici

d'inferns i paradisos, colze a colze!

De l'Atles a la plana recremada,

els rierols perfilen un paisatge

contradictori, greu i dolç alhora.

Fileres de baladres, almoràvits,

se succeeixen, ràpides, al vidre.

A peu de carretera (per uns dírhams,

figues, dàtils i fòssils sospitosos),

tallers enquitranats, pobles de fang

amb gossos famolencs i minarets.

Als fons de la mirada d'aquests nens,

un silenci d'argent us interroga,

us mena a més preguntes més ardents.

Enllà de les muntanyes, el desert

s'engolirà les restes d'aquest àpat.

(12/VIII/10)

2010-08-11T11:21:00.007+02:00

Al mig de la ciutat, una palmera,

alt senyal al jardí creixent d'antenes.

Tímida, sobresurt, s'alça, bandera

que indica el lloc precís, real i onírica,

a aquell que es perd pels laberints antics

de la utopia. Aixeca't més! Impera!

(12/VIII/10)

2010-08-11T11:20:00.004+02:00

Assedegat, no pas de l'aigua fresca,

ans del delit d'una ombra que m'amari

com el vaixell que cerca en la tempesta

recer segur al port que somniava.

Assedegat, de nou, del teu desig,

del teu fecund i vast imaginari,

d'aquell tauler d'escacs a punt de joc.

No pas assedegat del do de l'aigua,

ans de la joia clara de saber-te.

(11/VIII/10)

2010-08-09T19:15:00.002+02:00

Enllà de la claror

dels patis somnolents,

la vida bull, humil,

a cada cantonada,

entre les teles aspres

i el pa acabat de fer.

Els ulls segueixen, savis,

corrues de turistes

que amaguen bé els diners

i compren l'exotisme.

I tu, què hi fas? També

cercant el que heu perdut

a la polida Europa?

O provocant, astut,

moments d'intens lirisme

per a futurs poemes?

La vida bull, ja ho saps,

a cada pas cansat,

enllà d'aquesta llum,

entre les reixes altes

i el caminar perduts.

(9/VIII/10)

2010-08-09T11:28:00.001+02:00

Del vent, no en dic sinó la pau que em duia

el teu pas ferm, quan el viatge m'era

la clau per a retrobar-me novament.

D'aquella porta oberta a la muralla,

les ombres temptadores a ple sol,

per a sentir-s'hi omplerts de tant història

i reposar-hi, nets de cor i pell,

en un somni possible, frec a frec.

No servo res del vent, sinó les veus.

(9/VIII/10)

2010-08-07T12:56:00.005+02:00

ESSAOUIRA

Els gats que tant t'agraden romandran

en el racó precís i intemporal

de la ciutat que assoten vents atlàntics.

Llurs ulls de mel i argent, endormiscats,

de bon matí percacen els teus ulls

i et diuen el silenci de la nit

o el pas segur que ens mena a nous deserts.

Els mots que no enteníem, nouvinguts,

se sedimenten, lents, cap al futur

que ens distancia, rics, d'aquests indrets.

(7/VIII/10)

2010-08-05T22:43:00.008+02:00

*شكرا

En prendre un te

plegats, a la medina

d'un vespre incert,

les hores lentes

reciten els versicles

del pensament.

Et miro i veig

les ombres d'un oasi

on dorm el vent.

El muetzí

s'emporta les cabòries

pel laberint

de les olors

violentes i dolces.

Salam, Marràqueix!

* (Sukram: gràcies)

(5/VIII/10)

2010-07-08T18:22:00.006+02:00

CANÍCULA

El sol de juliol cremava fulles

enllà del temps trescat i els anys futurs.

Ja tot era silenci als camps de blat

i al somni que, ombra endins, t'aixoplugava

(8/VII/10)

2010-06-13T22:05:00.010+02:00

Al mig del bosc, la nit cau embruixada.

(Pesa el silenci).

Et manquen els estels d'altres vegades.

(13/VI/10)

2010-06-13T07:40:00.013+02:00

Al full en blanc,
germinen les llavors
d'un nou poema.

Mot rere mot,
floreixen pensaments
cap a la llum.

I donen fruit,
d'un gust color capvespre
que t'acompanya

quan cerques mars,
velers d'un vell periple,
i un horitzó.

Arrelen ara,
al paper immaculat,
clares paraules.

(Barcelona-La Plana, 13/VI/10)

2010-06-13T07:34:00.001+02:00

Del fet mateix
d'escriure aquest poema
amb lletra esquerpa

(reflexiones),
quina cosa en trauràs?
Potser només

aigua entre els dits
o un intent d'aferrar
vents fugissers.

(La Plana, 12/VI/10)

2010-06-07T21:55:00.007+02:00

Qui pogués dir
de Thira, la volcànica,
el greu perfil!

Enllà dels pins
i el sol a les columnes,
et sento en mi.

(6/VI/10)

2010-04-03T13:49:00.002+02:00

Un ventijol
pentina el ple migdia
i plouen pètals.

(...)

Rara remor
d'ocells antics que et crida
vers el silenci.

(...)

Al laberint,
qui gosa resseguir
el fil que salva?

(...)

Comença aquí
aquest haikú que creix
cap a la fi.

(La Plana, 3/IV/10)

2010-04-03T13:45:00.003+02:00

Entre les branques
dels pins i els ametllers,
comença el dia.

La serenor
dels marges i els camins,
tendra carícia.

Ben lentament,
reneix un vell paisatge
d'humides línies.

Hi manca un nom,
però, i unes paraules
que et marquen fites.

(La Plana, 2/IV/10)

2010-04-01T12:56:00.005+02:00

MUSEUS

De Goya a Botticelli, la mirada
penetra paradigmes.
Se't fan clares
les guerres d'altres temps, les guerres d'ara.

El locus amoenus i aquests cossos
que el mestre florentí entén la pau,
de nou, però, et duen que anhelaves.

La calma dels camins que començares
et crida a nous propòsits, se't proclama
amb una veu potent i renovada.

(1/IV/10)

2010-03-27T16:57:00.005+01:00

BALCONS

Un parell de bombones i un gerani:
el loquaç escenari dels teus dies.
Abocada al carrer silenciós,
veient passar-hi els sorollosos joves,
qui sap, Maria,
si és que avui rememores bombardejos
d’aquella guerra feliçment colgada
sota les runes de modernes guerres.
O si enyores la gresca, quan, feliç,
t’envoltaves de nens i de problemes.

(...)

Avui, però,
i enllà de la pantalla cibernètica,
algú ja haurà, mesquí,
calculat els precisos percentatges
que encara has de pagar,
Maria - la més sàvia
del barri, la més dolça-
potser en forma de somnis aixafats,
per a guanyar-te tan sols un bocí
d’aquest present despullat de quimeres.

(...)

Un parell de bombones i un gerani:
les restes d'una Itaca encar possible?

(27/III/10)

2010-03-27T16:34:00.006+01:00

Tota calitja,
la tarda persevera.
Se’n va l’hivern

i et tinc a prop.
Llegeixo el teu somriure
a l’ametller

florit de nou.
Percaçarem camins
encara inèdits.

(Olesa de Montserrat, 21/III/10)

2010-01-08T22:33:00.005+01:00

Estols d'ocells, sobrevolant-vos ara,

ben a prop del teatre de Marcello,

dibuixen sobre el roig

inesperat dels núvols

una tarda d'hivern inesborrable,

quan les últimes llums

s'esguarden en els segles

que amaguen les llambordes

i els ulls d'aquesta gent.

Flueix el Tíber sota els ponts de pedra

vers una nit silent, inexhaurible.

(Roma / Barcelona 27/XII/09-8/I/10)

2009-12-23T07:59:00.001+01:00

Basteix ara un poema somnolent

per no fugir del verb que t'il·lumina.

Racons i cantonades de l'insomni,

de tant en tant, se t'omplen de perfums

concrets que et parlen dels oasis

d'Egipte i de Tunísia, on t'era

encara incògnit el seu deix amable.

Cantonades, racons per a romandre

fidel al teu paisatge i a un estel.

Vesteix un temps incert entre els semàfors

i el brogit de paraules sense història.

(23/XII/09)

2009-12-08T08:59:00.009+01:00

Retinc la llum

d'aquest hivern ventós:

quina promesa!

(8/II/09)

2009-12-08T08:55:00.012+01:00

Al mig del bosc,

cristall de teranyina

recull rosades.
Fragilitat

que el vent o la tempesta

desfilaran,

si el pensament

que l'ha teixida, incert,

troba altres branques.

(La Plana, 6/XII/09)

2009-12-06T14:48:00.003+01:00

Un altre hivern adust:
pels carrers de Venècia,
sabuda geografia,
un ventijol passeja
i frega les parets
tot just com fan els segles.
La lluna, quart minvant,
darrera d'una església.
Ja no se sent ningú;
la boira, arran de terra,
desdibuixa els perfils
d'un intuït capvespre.
T'envolta, de bell nou
perplex, la decadència.
Recordes uns versots
de dol i persistència
que escrigueres, capcot,
"all'aria di una sera".

Palimpsests dels sentits,
els carreus de Venècia.

(La Plana, 6/XII/09)

2009-09-10T16:04:00.011+02:00

PERIPLE

Als dipòsits dels sostres de Manhattan
arriba lentament la llum del dia
i davalla de nou per les façanes
i t'encén les pupil·les. I el desori
se't barreja, insistent, amb l'esperança
de trobar l'horitzó que persisteix.

Als boscos d'Ashfield romandrà la boira
(la mateixa que amara els teus capvespres),
entre els arbres de nom que desconeixes.

(30/VIII/09)

2009-07-08T10:28:00.005+02:00

El maig del 1968
(si encara ens és permès d'anomenar-lo),
la lluna encara era
el que ara encara és,
i ningú no l'havia
encara trepitjada.

Aliè, no sabies
les angoixes futures,
els vespres, les esperes, els designis,
les tasses de cafè tacant-te els somnis,
les illes com un núvol sense treva.

El maig aquell,
les llambordes del món deixaren lloc
al tímid marciment de flors utòpiques.

(17/V/97-8/VII/09)

2009-07-08T10:14:00.012+02:00

LÍMITS

Milà, Lisboa, Heraklió, Tozeur:

els angles de l'atzur i de les boires,

la capgirada mar dels blancs estius,

el vent etílic i la sal del dubte.

Que de nou et pessiga la pregunta,

si les aus de la tarda sovintegen

migdiada de llum enterbolida:

qui esborrarà les passes que ara et menen,

que el mapa del teu viure delimiten?

(24/VI/93)

2009-07-08T10:10:00.010+02:00

"TOT ET SERÀ PRES"

Cercaré un Al-Magrib per al meu cor,

i en faré un exclusiu Finis Terrae

on expandir l'alè tancat als ulls.

I, als oasis, seré, vestit amb l'ombra

de palmeres i dunes, sud enllà,

nòmada pensament fruint els dàtils,

que són regal per a qui els cull del terra,

com els estels pertanyen a qui els mira.

(26/I/97)

2009-07-08T10:00:00.015+02:00

PARÀFRASI

"No pas l'atzar", ni tampoc la cultura,

han fet d'aquest meu barri el lloc precís,

indiferent i ben assolellat,

on voldria compondre lentament

poemes com un còdol transparent.

¿"M'exalta el nou" i únic pensament

que, en safates de dolça indiferència,

ens ofereixen, vespre rere vespre,

aquells qui posseeixen el misteri,

l'oracle renovat a cops de zàping,

i el culte al cos que ja no vol pensar?

III

Sol, no de dol: heus així com el món,

ni apocalíptic ni ben integrat,

em permetrà que sigui jo mateix,

si cerco pels camins del meu paisatge

un discret i feliç, possible eix.

(12/V/97)

2009-05-31T21:04:00.009+02:00

He de veure en la pluja
alguna cosa més
que la pluja mateixa
i el seu present intens?

Aigua pura que renta
(metàfora de res)
teulades i camins
i ens deixa l'aire fresc.

(La Plana, 31/V/09)

2009-04-09T09:03:00.019+02:00

REMEMBRANÇA PARTENOPEA

El ulls de la Magnani, dol barroc,

en un esguard fugaç

a Piazza Dante o un barri perifèric.

Els ulls de la Magnani

els veus a tot arreu com una esquela

esborrada de pluges,

o un matí de coloms enllà del temps

que a cadascú pertoca.

Els ulls, pregons, de la Magnani et són

com un pou sense corda,

ni alè, ni fons, on caure tendrament.

(10/XI/92 - 7/IV/09)

2009-02-07T12:09:00.013+01:00

Un cop de vent

s'emporta un altre dia

i no n'hi ha rastre.

Així tresquem

els marges de la vida,

sense adonar-nos-en.

(17/VII/07)

2009-01-06T09:59:00.036+01:00

SOTA LA BOIRA, ROMA COM UN SOMNI

Passejaves pel ghetto, ja de nit,
tot evocant els gestos, les paraules
de l'any aquell, llunyà, quan l'alegria
per endavant sotjava estius llarguíssims.

Reflectien palazzi les llambordes
i columnes i verges astorades,
encara amb una llàgrima barroca.

Rere la pluja, Roma és un teorema,
com una crida nova a vells propòsits.

(7/I/09)

2008-07-21T07:45:00.005+02:00

Ho sé: "Ja ens trucarem".
I el vent desfullarà
paraules que han nascut
a l'ombra d'un capvespre
de gots plens de verí
per a la solitud.
És fàcil oblidar
set xifres que, surant
en un moment etílic,
se'ns obren, esperades.
Ho sé: "Ja ens trucarem".
I un núvol morirà
darrera d'una tanca.

(1/XI/92)

2008-07-21T07:35:00.016+02:00

Diàspora d'estiu per les escletxes

que ens obre el sol al cau de les distàncies.

Un altre continent: t'envejo els ulls.

Migdiades amb gust d'asfalt bullint

m'empenyen vers un somni inacabat

on hi ha escales que baixo adelerat,

perseguit per una ombra i un estel.

T'envejo els ulls d'un altre continent.

(17/VIII/92)

2008-07-19T11:59:00.004+02:00

DUALITAT

Que no hi ha llum sense ombra?

El record i l’oblit
ja et són indestriables
al cau de la memòria.

Conjugues el futur
com antiga petjada.

Tot fent camí, has après
que no hi ha set sense aigua
si no hi ha llum sense ombra.

(19/VII/08)

2008-06-24T23:01:00.009+02:00

SOLSTICI

Un mot, un gest,
dessota el sol de juny
immaculat.

Una cançó
que et dugui l'alegria
d'aquell esguard.

Tan sols això,
ara i aquí, enyores:
el just bagatge.

( La Plana, 23/VI/08)

2008-06-07T10:07:00.007+02:00

IDENTITATS

Et sé present,
a prop o en la distància,
precís mirall.

Amb infinit
reflex emmirallat
en si mateix,

fins a l'abisme,
la llum ara et travessa
i em diu qui sóc.

Vers l'insondable,
multipliques l'espai
i el temps. I el jo.

(3/VI/08)

2008-05-17T13:16:00.004+02:00

GNOSSIENNES

Tot escoltat Satie,
la tarda es multiplica
en un calidoscopi de moments
viscuts, imaginats o a penes percebuts.
I revius un paisatge
ben bé decimonònic,
boscós, mig emboirat, silent, oníric,
només acompanyat, camí de Knossos,
pel càntic insistent de les cigales.

Tot escoltant la música dels dies,
persisteixen passats encara inèdits.

2008-04-25T07:46:00.008+02:00

ANIVERSARI

De vegades, fa un any de tot i el vent
aquell revifa net a la memòria.
No és un crit de saudade el que ara et mena
a cercar pels carrers
aquell últim esguard,
les darreres paraules i aquell gest:
és sols un ajornat
desig de retrobar-te a tu mateix.

De tant en tant, el sol
retorna al punt d'origen
i els boscos són de nou l'àmbit precís
per a perdre't, captiu
dels mots, però alliberat.

(20/IV/08)

2008-01-07T10:11:00.006+01:00

Ulls astorats

davant del pleniluni.

Enyor de mans.

(...)

Pluja suau

damunt de les teulades,

camins enllà.

(...)

Silenci ple.

El vent omple de fulles

allà on no hi ets.

(La Plana, 31/XII/07)

2008-01-07T10:07:00.005+01:00

Mastego un préssec,

n’extrec la senzillesa:

no em cal res més.

Mirall glaçat,

l’estany ara s’adorm,

Qui se n’adona?

Ara i aquí,

ocells alcen el vol.

La nit s’acosta.

(La Plana, 31/XII/07)

2007-12-25T17:16:00.006+01:00

QÜESTIONS

Llenya cremada,
magdalena de Proust?
Què et sovinteja
quan sol passeges
pel marge dels records,
tot pensarós?

2007-11-24T11:21:00.008+01:00

RENDEZ-VOUS

Espera'm a la volta de la vida

amb un cubata il·lús a cada mà.

Sentenciats, ens prenem els segons

a glops de sang, passius, a cada pas.

Espera'm al costat de l'esperança

dels bons camins de solana o obacs.

Allunya't dels misteris sens recança

quan l'últim tren haurà passat, fugaç.

Que tu i que jo, que avui, que sí,

que no, que sí, que qui vindrà demà?...

Espera'm a la volta dels teus dies

amb un clavell encès, per si de cas.

(28/XI/93)

2007-11-21T23:14:00.006+01:00

ESTIUEIG

Crancs:
la brevetat dels somnis insistents,
de la set més pregona
a peu de sal i mite.
Cap vella faula
no et desespera
ja.

Glaç:
desembarcada de tropes lleugeres
(vint mil cavalls d'escuma,
innúmeres petxines)
a les platges oníriques del vent.
Calç.

(13/II/87)

2007-11-21T22:42:00.002+01:00

PLUJA BÈL·LICA

El temps com un palíndrom, reversible.
Recordes quan el sol et palesava
imatges que ara tornen, i aturava
al glaç d'un got l'onada menys audible.

Volies mil illetes. Impossible
no banyar-se de nit en llacs de Java,
ni fer de l'alba atroç més que una esclava.
Pensaves: "ja mai més la rima en "ible".

Rellotges agredolços un cert cop
t'abelliren, a frec dels més bonics
lleopards dels capvespres aturats.

Però el temps, a hores d'ara, ve al galop
de cavalls que s'escapen de ciutats
on diuen que sols plouen zeros, ics.

(16/II/91)

2007-11-21T22:31:00.002+01:00

JA HO VEUS

Captiu dels engranatges que els sofismes
amaguen a les seves estructures,
arreplegues cigonyes i paüres
en gàbies curulles de lirismes.

No et serviren de res tants de baptismes
a les aigües d'aquelles aventures
color de tardes mítiques i dures,
arran d'oblits (ja ho veus), arran d'abismes.

Persisteixen, però, a les andanes
emboirades dels somnis les hipòtesis
d'on dedueixes albes perfilades

per tarongers en flor i per magranes.
Albades assassines de les pròtesis
que fa tants anys ens han encolomades.

(12/II/91)

2007-11-21T21:37:00.001+01:00

GRAN SUD

Hassan II pertot arreu i un nen
que es mira amb avidesa
les restes del teu plat a una terrassa.
Entre el brogit del trànsit sents la crida
del minaret, i sents com se't desfan
imatges que abans creies
eternes com la mel dels ulls que enyores.

(Marroc, agost / 93)

2007-11-11T12:49:00.002+01:00

HAIKÚS URBANS I

De nou, la música
sabuda, sense glòria,
de lluny retorna.

La saps i et sap
(fatídic tornaveu
dels dies clars).

Hi arriba i és
com pluja endormiscada
que oneja el vent.

Et sap, la saps
(perenne melodia,
remor de mar).

De tot i en tot,
de penes i alegries,
d'amors deserts.

La saps i et sap
(colors de la infantesa,
tornassolats).

De nou, de lluny,
llençol per a nous somnis.
L'acceptaràs?

2007-10-20T08:00:00.010+02:00

ANAGNÒRISI

Amb la fona dels anys i amb l’embranzida

d’un paisatge precís, on la tendresa
l’anar del dia amara vers l’oblit,
expandeix el present, si ara et tenalla,
a futurs imperfectes, provisoris.
Des del frec taciturn de la tardor,
reviu, a cada pas, cada record.

(La Plana, 14/X/07)

2007-10-19T14:51:00.001+02:00

OCTUBRE

Primavera d'hivern
als oms. Al teu esguard,
colors de terra humida
se'm duien vespre enllà.

(La Plana, 14/X/07)

2007-07-11T12:17:00.008+02:00

PASSEJADA

Perdent-te pels carrers

antics de la ciutat,

hi cerques vells miratges,

l’antiga olor del mar.

De sobte, adolescent;

de nou, aquell infant

amb els ulls amatents

i el cor accelerat.

De crits i de silencis,

d’ombres i d’humitat,

els estrets carrerons

sotjats, viscuts, trescats,

d’eternes migdiades,

de la vida als terrats

(els llençols, veles blanques

el capvespre solcant).

Racons i cantonades,

finestres, blau i calç:

un mític escenari

dels somnis esquinçats.

De sobte, adolescent;

de nou, aquell infant

amb els ulls amatents

i el cor adelerat.

(11/VII/07)

2007-02-04T09:28:00.004+01:00

Retallo aquest paisatge en un nou vers,

finestral ara obert cap al capvespre.

Els núvols no són núvols si no hi ha

metafòric pinzell que hi pinti l’esma

de les hores que van vers el no-res.

Relligo aquesta arbreda a un decasíl·lab,

i esdevé ja record cercat pels límits,

pels marges necessaris del poema,

pel ritme mesurable de la pluja.

Refaig aquestes serres com si fossin

les paraules d’un vers que sempre hi torna.

(La Plana, 13/X/06)

2006-05-21T19:47:00.003+02:00

RETORNS

Tornem de les vacances:
posem-nos samarretes que aclareixin
si de Cancun o Praga,
o de la Costa Brava,
si de Bell-lloc,
o del Marroc
són els records que ens resten, amagats
rere el groc repetit de les postals.
O la buidor, com íntima mancança,
quan, retornats de França,
o bé de Capadòcia,
ens fem, a poc a poc, una altra autòpsia
dels sentiments pregons,
i res no hi ha, car som
l'aparença dolguda
del que voldríem ser:
un centre, un punt, un eix
que cap al món, feliç, se centrifuga.

(2/IX/93)

2006-04-27T22:49:00.004+02:00

TROCHILINAE

Què veu, què sent, què viu el colibrí?
O beija-flor desperta ja l'albada,
i tot és un misteri, una quimera,
un trànsit solitari vers la nit.

(3/III/05)